4art ESO T



La programació del curs està repartida en tres avaluacions. Com ja bé sabeu, l'Educació Física té dues hores: una que es realitza a pati i l'altre que es realitza a la piscina. Els continguts que treballarem durant el vostre ultim curs són: la força, la velocitat, el futbol sala, l'expressió corporal: acrosport i castellers, hockey i el voleibol. 
Aquí teniu els apunts de teoria de 4art. d'ESO. Som-hi!!!!!

___________________________________________________________


TEMA 1 : LA FORÇA



La capacitat física que coneixem com a força permet a la persona crear una tensió muscular a fi de vèncer a una càrrega (aixecar objectes, empènyer, llançar, sostenir, torçar, etc.). 
Tipus de Forces

 La força muscular pot manifestar­-se de maneres diferents:

Força màxima: tal com la paraula indica, és la tensió que ha de realitzar la musculatura per vèncer una oposició màxima. Aquí és on podem observar l’expressió més clara de la força. Seria el cas de l’halterofília.



 Potència o força explosiva: amb ella se supera una oposició petita, aplicant la màxi­ma velocitat al moviment. L’oposició ha de ser molt lleugera, fins i tot pot tractar-se del propi cos. Per exemple: salt d’alçada, llargada, llançament d’handbol, etc. 
Força-resistència: es repeteixen contínuament treballs de força muscular durant bastant de temps. Per això el seu nom inclou la paraula “resistència”. En són exemples el rem, el ciclisme, l’escalada, el judo, etc.

 

La força i el mecanisme de la contracció muscular

Aquesta qualitat física està directament relacionada amb l’aparell locomotor: ossos, músculs i articulacions. Els músculs, gràcies a la seva capacitat fisiològica de cre­ar tensió, poden reduir la seva longitud, i així fan moure els ossos en què estan inserits. Aquest fenomen d’escurçament del múscul, l’anomenem contracció muscular.

Però la funció dels músculs del cos humà no és només contreure’s. En moltes ocasions la seva funció consisteix a crear un estat de tensió constant que permeti mantenir l’esquelet dret o en qualsevol altra postura (ajupit, assegut, etc.). Aquest estat de tensió constant del múscul, l’ano­menem to muscular. El to muscular es involuntari (es un acte reflex) i sempre ha de vèncer l’oposició que li ofereix la força de la gravetat.

El múscul es formal, en primer lloc, per fascicles musculars. En una imatge microscòpica podríem veure que cadascun d’ells conté nombroses fibres musculars i que aquestes fibres musculars consten també de di­minutes "unitats especialitzades" anomenades miofibril·les. Les miofibril·les són característiques perquè presenten unes bandes transversals que els confereixen un aspecte estriat. Per això anomenemmúsculs estriats els que s’encarreguen del moviment.


Quan a les fibres musculars els arriba un impuls nerviós, tenen la ca­pacitat de transformar l’energia química (que els diferents nutrients els proporcionen) en energia mecànica (que fa possible el moviment). Per un procés químic, les miofibril·les disminueixen la seva longitud i provoquen així l’escurçament de les fibres musculars que, alhora, causen l’escurçament de tot el múscul. D’aquesta capacitat d’escurçar-se que tenen els músculs depèn la força muscular.
Com entrenar la forca muscular?

La força muscular és una qualitat física que por millorar-se fàcilment amb entrenament. Dels sistemes d’entrenament, que ja coneixes del tema de la resistència, els més emprats per a la millora de la força muscular són: el sistema continu i el sistema fraccionat, més concretament el sistema de repeticions.

1. Sistema continu.
Consisteix a realitzar un treball de força muscular de forma continuada, sense pauses de recuperació.

Com et pots imaginar, la sobrecàrrega emprada haurà de ser molt lleugera per poder aguantar l’esforç de forma continuada. En serien alguns exemples practicar una hora d’exercicis gimnàstics, realitzar un circuit-training durant 45 minuts o, fins i tot, practicar l’excursionisme amb una motxilla ben pesant a l’esquena.
Com pots veure, el sistema continu s’usa principalment per al desenvolupament de la força-resistència, per tractar-se d’un treball de llarga dura­da.

2. Sistema fraccionat.
Ja hem esmentat que el sistema fraccionat més emprat és el sistema de repeticions.
Es tracta de realitzar un exercici de força muscular en moviments iguals o repeticions. Les repeticions s’agrupen en sèries. Entre cada sèrie existeix un espai de temps per deixar descansar el múscul, anomenat pausa de recuperació. 

 Un exemple podria ser: 4 sèries de 15 repeticions (4 x 15) amb 1 minut de recuperació.
Així com el sistema continu s’usa per al desenvolupament de la força-resistència, el sistema de repeticions es fa servir per a l’entrenament dels tres tipus de força, que ja coneixes i has de tenir presents:

 Per desenvolupar la forca màxima. Caldrà que la contracció muscular sigui màxima. 
Per tant, caldrà practicar-la amb exercicis que contemplin el següent:
Pes o sobrecàrrega: ha de ser la màxima possible (100%) o ser-hi prope­ra (90%).

  • Nombre de repeticions en cada sèrie: atesa la gran forca que s’ha d’aplicar, no es poden realitzar gaires repeticions, d’1 a 5.
  • Nombre de sèries: de 2 a 4.
  • Pausa de recuperació: 5 minuts, per deixar descansar el múscul totalment.
Per exemple: exercici d’esquat per a la musculatura de les extremitats inferiors.

  • Primera sèrie: (1 x 100%)
  • Segona sèrie: (2 x 95%)
  • Tercera sèrie: (3 x 90%)

 Per desenvolupar la potència o força explosiva. Cal que la contracció muscular es realitzi a la màxima velocitat i amb molt poca resistència.Força i velocitat s’uneixen per aconseguir un moviment explosiu. Aquestes són les pautes de treball:

Pes o sobrecarrega:
a)   El propi cos. Hi ha nombrosos exercicis gimnàstics i també salts, im­pulsos, etc.
b)   Amb sobrecàrregues lleugeres. S’usen armilles llastades, cinturons llastats, gomes elàstiques, pilotes medicinals, etc. En els entrenaments d’algunes especialitats esportives s’usa el mateix estri de competició (pes, javelina, pilota d’handbol, etc.) però una mica més pesant.

  • Nombre de repeticions per a cada sèrie: 6 a 10.
  • Nombre de sèries: 4 a 6.
  • Pausa de recuperació: 3 minuts.
Observacions: cal realitzar el moviment a la màxima velocitat, per això aquest tipus de força s’anomena també força ràpida.

Heus aquí un exemple: exercici de multisalts (5x6 salts) 3 minuts de recuperació.

Per desenvolupar la força-resistència. Cal respectar les pautes següents:
Pes o sobrecàrrega: n’hi pot haver prou amb el propi cos o l’oposició d’un company o companya o bé amb sobrecàrregues d’entre el 20% i el 50% del pes màxim.


  • Nombre de repeticions per sèrie: de 15 a 40.
  • Nombre de sèries: de 2 a 4.
  • Pausa de recuperació: mínima (de 30 segons a 1 minut).
Observacions: cal realitzar l’exercici a poc a poc i sempre acompanyant el moment de l’esforç amb una espiració.

Per exemple: exercicis per a la musculatura lumbar i les extremitats inferiors.
(3 x 20) per ambdós exercicis. 1 minut de recuperació.

Entrenament dels tres tipus de força
Tipus de força
Pes o sobrecàrrega
Repeticions per sèries
Sèries
Pausa derecuperació
F-màxima
90-100 %
1-5
2-4
5 minuts
Potència o F-explosiva
El propi cos sobrecarregat lleugerament . Estris de competició lleugerament més pesants.
6-10
4-6
3 minuts
F-Resistència
El propi cos o un company. Sobrecàrregues de un 20-50%.
15-40
2-4
Mínima
30 segons-1 minut

Els mètodes d’entrenament

Els mètodes d’entrenament més emprats per a l’entrenament de la força són els següents:
  • Sessió d’exercicis gimnàstics. Sovint s’usa per desenvolupar la força-resistència i consisteix a realitzar nombrosos exercicis gimnàstics emprant el propi pes corporal o el d’una altra persona. Són sessions que duren entre 30 minuts i una hora en què es poden realitzar més de 30 exercicis pensats per enfortir la musculatura de tot el cos. A cada exercici el professor ha d’indicar les sèries i repeticions i cal parar esment en el període de pausa.
  • Circuit training. De la mateixa manera que s’usa aquest mètode per millorar la resistència, també és molt vàlid per al treball de la força. Tindrà les mateixes característiques, però amb exercicis dirigits al desenvolupament muscular en lloc del cardiorespiratori.
  • Entrenament amb pesos, halters i màquines de musculació. Segur que n’has vist en els gimnasos! Es tracta d’estris que permeten treballar la força muscular mitjançant la càrrega depesos. Has de saber que aquests aparells no són exclusius de l’entrenament dels culturistes i halterofilistes, sinó que avui en dia són fonamentals per al treball de la força en tots els esports i també per a totes aquelles persones que volen millorar la seva condició física.
  • Altres mètodes:
Bicicleta: l’esforç de pedalejar també suposa, a més d’un treball de re­sistència, un treball de força muscular... especialment a les pujades! Pràctica d’altres esports: com el judo, el taekwondo, l’atletisme, la natació, l’excursionisme, el tennis... La seva pràctica ens permet desenvolupar la força muscular.


 Evolució de la força

De forma natural, ja a partir dels 8 anys, es fan evidents les millores de la força muscular. Però és a partir dels 12 anys quan aquesta qualitat física es desenvoluparà amb més celeritat. Aquest desenvolupament coincideix amb l’etapa anomenada pubertat, que va des dels 12/14 anys fins als 18 i que és quan l’home i la dona desenvolupen les seves característiques sexuals.

Per això, aquesta etapa serà un període fonamental per millorar aques­ta qualitat. Però, per treballar-la, és molt important observar totes les consideracions anteriors.
La força arriba al seu nivell màxim cap als 25 anys, però amb un entrenament adequat pot mantenir-se fins als 35.

En el cas de persones sedentàries, que no treballen la força muscular, es produeix un fenomen contrari a la hipertròfia, que s’anomena atròfia muscular, o disminució del volum muscular i la pèrdua progressiva i rà­pida de força.

Quant a la diferència entre sexes, la dona presenta uns nivells lleugerament inferiors de força perquè l’home té, en general, més massa mus­cular.

_______________________________________________________________________________

TEMA 2: LA VELOCITAT



Te’n recordes?
A Ciències experimentals ja hauràs estudiat que v = e/t. Direm que la velocitat és la qualitat física que ens permet realitzar un moviment el més ràpid possible, tant si es tracta de recórrer una distància, com de fer un esprint, o d’aturar una pilota. 
Tipus de velocitats

1. Velocitat de reacció.  És la capacitat de respondre el més ràpid possible a un estímul determinat. 
2. Velocitat gestual. És la capacitat que permet realitzar un gest amb la màxima velocitat. 

3. Velocitat de desplaçament.  És la capacitat de recórrer una distància en el mínim de temps possible. 

La velocitat i el sistema neuromuscular
La velocitat és una qualitat física relacionada directament amb el sistema nerviós, d’una banda, i amb el sistema muscular de l’altra.
El sistema nerviós és l’encarregat de governar les diverses funcions internes del nostre cos (respiració, digestió, etc.) i de la relació del nostre organisme amb l’exterior (coordina els moviments, capta estímuls i envia missatges, etc.).
El sistema nerviós crea les ordres al cervell i les difon en forma d’impulsos nerviosos. Aquests es transmeten a través de les neurones, que es connecten entre elles com si es tractés d’una cadena. Així, les ordres creades pel cervell arriben fins a les fibres musculars, les activen i aquestes provoquen el moviment.
En un moviment voluntari, l’ordre creada pel cervell passa en forma d’impuls nerviós al cerebel (encarregat de la coordinació del moviment). Després es dirigeix devers el tronc de l’encèfal per continuar descendint a través de les neurones de la medul•la espinal. La medul•la està situada en tota la seva llargada a l’interior de la columna vertebral, de manera que queda completament protegida.
Entremig de les vertebres surten els anomenats nervis raquidis, que s’encarreguen de la transmissió dels impulsos nerviosos des de la medul•la cap a les diferents zones del nostre organisme. Després de múltiples ramificacions, els nervis arriben a innervar les fibres musculars, moment en el qual es produeix el fenomen de la contracció muscular. 


 L’ordre creada al cervell ha hagut de fer un llarg recorregut per arribar al múscul:
•       La velocitat es veurà condicionada bàsicament per la rapidesa amb què els impulsos nerviosos realitzen tot el trajecte des del cervell fins a les fibres musculars. Com més ràpida sigui la conducció nerviosa, més ràpidament es podran efectuar els moviments.
•        Una bona coordinació i fluïdesa en els moviments, així com un aprenentatge correcte de la tècnica esportiva, afavoriran la realització de l’exercici. L’òrgan més implicat en aquests processos és el cerebel.


Els músculs que mouen el nostre esquelet són compostos anatòmicament per dos tipus de fibres:
•        Les fibres vermelles, altrament anomenades de contracció lenta, són més apropiades per esforços de resistència que no pas de velocitat i mostren major resistència al cansament.
•        Les fibres blanques, també anomenades de contracció ràpida, són més emprades per esforços de velocitat o potència que no pas de resistència. Te-nen l’inconvenient que es cansen abans que les vermelles.
Les persones tenim uns percentatges de fibres "lentes" i "ràpides" a nivell muscular. Aquests percentatges venen determinats majoritàriament per factors genètics i no el podem modificar. Per exemple, si una persona té en el seu múscul quàdriceps femoral un 65% de fibres lentes i un 35% de fi¬bres ràpides, mantindrà aquesta proporció durant tota la vida ja que aques¬ta és la configuració de la seva musculatura.
•        La velocitat dependrà bàsicament de la proporció de fibres lentes i ràpides de la musculatura. Com més fibres ràpides, més velocitat en els moviments.
•        També influirà la força explosiva (potència): com més se’n tingui, més ràpids podran ser els moviments.
•        El grau d’hipertròfia muscular: a més hipertròfia, més força i, habitualment, més velocitat.
Com pots veure, la velocitat és una qualitat en la qual influeixen diversos factors. Per això, encara que es digui que el velocista no es fa, s’hi neix, si es milloren alguns d’aquests factors, també es millorarà la velocitat.



Com entrenar la velocitat?
El sistema més emprat per a la millora de la velocitat és el sistema fraccionat, en concret el sistema de repeticions. Aquest sistema ens permetrà desenvolupar els tres tipus de velocitat: la de reacció, la gestual i la de desplaçament.
Les repeticions s’agrupen en les anomenades sèries i, com ja saps, l’interval que transcorre entre una repetició i una altra l’anomenem pausa de recuperació.

En el sistema de repeticions s’han d’observar les pautes següents:

  • Intensitat: la velocitat ha de millorar-se a través de... la velocitat! Per tant, els exercicis han de realitzar-se a la màxima intensitat.
  • Duració/quantitat: han de ser exercicis o moviments de poca durada (uns 10 s.) o de distàncies curtes (30, 40, 50, 60, 80 m.) per poder-les recórrer a la màxima velocitat. Altrament estaríem treballant la resistència anaeròbica.
  • Nombre de repeticions per sèrie: 3-4.
  • Nombre de sèries: 3-4.
  • Pausa de recuperació: 3-4 minuts, ja que cal descansar del tot abans de la repetició següent.
Els mètodes d’entrenament:
1. Per a la velocitat de reacció:
  • Mètode d’acció repetida amb variació de l’estímul. Consisteix a repetir un moviment o una acció determinada seguint les pautes del sistema de repeticions. Pot variar-se el tipus d’estímul (visual, tàctil, auditiu, etc.). Exemple: realitzar 12 sortides de velocitat.
  • Mètode sensorial. Per realitzar aquest mètode cal observar els passos següents:

  1. Cronometrar el temps que es triga a reaccionar davant d’un estímul i realitzar un moviment petit (o una distància). Per exemple: posar-se dret d’esquena a una línia. En sentir l’ordre de sortida s’ha de girar i sortir molt ràpid per tocar amb el peu una línia situada a 3 metres de distància. Suposem que s’ha fet en un temps d'1 segon 55 centèsimes.
  2. Realitzar altres repeticions intentant encertar el temps que un es proposi prèviament. Per exemple: podem marcar-nos com a objectiu realitzar 1 s. 80 cent., 1 s. 60 cent., altre cop 1 s. 55 cent, etc.

 2. Per a la velocitat de desplaçament:
  • Superar la barrera de la velocitat. Es tracta d’assolir, amb una petita ajuda externa, una velocitat superior a la que es pot aconseguir normalment. Això s’aconsegueix mitjançant la realització de curses pendent avall o emprant gomes elàstiques que t’impulsin endavant.
  • Millorar la força muscular. L’augment de la força explosiva -recorda que en ella el moviment ha de fer-se a la màxima velocitat- també t’ajudarà a millorar la velocitat. Com? Vegem-ne alguns exemples:
  • - Corrent o pedalejant costa amunt.
  • - Oposant resistència a la cursa d’un company o companya amb una cor¬da lligada a la cintura.
  • Millorar la coordinació dels moviments.
  • - Aconseguint executar els moviments amb soltesa i fluïdesa.
  • - Aprenent correctament la tècnica esportiva.
  • - Practicant, a més, altres esports i especialitats. Això t’ajudarà a millorar la coordinació.
3. Per a la velocitat gestual.
  • Mètode de repetició del gest. Basat en l’aplicació del sistema de repeticions al moviment esportiu.
  • Mètode de disminució o augment de pes. Es tracta de variar el pes de l’objecte emprat (disc, pilota...). En disminuir el pes aconseguim un increment de la velocitat d’execució i, en augmentar-lo, una millora de la força i, per tant, també de la velocitat.

Com evoluciona la velocitat?
La velocitat és una qualitat que s’incrementa de manera paral•lela al desenvolupament de la persona. Cal recordar que la força muscular determina un major grau de velocitat. Per això, mentre la força vagi millorant, és possible millorar també la velocitat. El nivell màxim de velocitat s’assoleix cap als 20 anys, tot i que, depenent de la persona, pot assolir-se més endavant, cap als 30 anys. Posteriorment va decreixent, d’acord amb el deteriorament del sistema nerviós i del muscular.
______________________________________________________________________________

                 TEMA 3: EL BASQUET


El pista de bàsquet.
El bàsquet es practica en un camp rectangular de 28 x 15 m. de mitjana. Es divideix en dues meitats amb les característiques i zones interiors següents:




La història del bàsquet.
Va ser inventat l’any 1891 per James Naismith. Aquest personatge era un sacerdot de nacionalitat canadenca dedicat a l’ensenyament als EEUU. Era professor de cultura física de la Training School de Springfield (Massachusetts). Va idear el bàsquet cercant un esport que es pogués practicar a l’hiverna en un local tancat.
El bàsquet es va conèixer a Europa gràcies als soldats americans que participaven a la Primera Guerra Mundial. Fou esport d’exhibició als Jocs Olímpics de Saint Louis, el 1904; i assolí categoria olímpica el 1936, als Jocs de Berlín. A Catalunya es va començar a practicar el 1922. L’escolapi Eusebi Milan el va aprendre a Cuba i el va ensenyar als seus alumnes del col·legi Sant Antoni de Barcelona. El 1922 es va jugar el primer partit entre l'Europa i el Laietà, que acaba amb victòria del primer per 8 a 2.


La tècnica del bàsquet.
La tècnica és la realització correcta dels gestos propis de l’esport. Dominar-la ens permet jugar i gaudir del bàsquet. Podem dividir els gestos tècnics en funció de la fase en què s’utilitzin:

1. ATAC, configuren l’anomenada triple amenaça : botar, passar i llançar.
Driblatge o bot : per desplaçar-se pel camp quan tenen la pilota, els jugadors l’han d’anar fent botar acompanyant-la amb la mà. Existeixen moltes maneres d’executar aquesta acció. D’entre totes les possibilitats de bot destaquem aquestes dues:
Ø  bot alt: anomenat també d’avanç, que s’utilitza per córrer molt ràpid i avançar cap a cistella de l’equip contrari
Ø  bot baix: de protecció, que serveix per protegir la pilota quan els defensors s’acosten perillosament per apoderar-se’n.


La passada: és la tècnica que utilitzen els jugadors per moure la pilota per tot el camp sense necessitat de fer-la botar. Sempre es fa entre dos jugadors.
Hi ha molts tipus de passada. Normalment es fa amb les dues mans i es poden utilitzar diferents tècniques:
Ø  passada de pit: com ho indica el seu nom, la pilota surt impulsada des del pit amb les dues mans en direcció al jugador que l’ha de rebre.
Ø  passada en picat: es fa com l’anterior però amb un bot intermedi.
Ø  passada per sobre el cap: les mans se situen per sobre el cap per passar la pilota.
Ø  passada de beisbol: es fa amb una sola mà i s’utilitza per a fer passades llargues quan no s’arriba amb cap altra tipus de passada.
Ø  passada picada amb una mà: amb un cop de canell es dirigeix la pilota cap a terra         perquè arribi al jugador receptor després de botar. Generalment es fa amb el braç separat del cos per allunyar la pilota del defensor.
Ø  passada de cullera: podem veure-la en un contraatac. El jugador impulsa la pilota amb el palmell de la mà alhora que el braç segueix una trajectòria de baix a dalt. Com a resultat la pilota surt bombejada en direcció al jugador que corre el contraatac .
Ø  passada per l’esquena: és una passada espectacular . Si es fa amb la mà dreta la pilota es dirigeix cap al costat esquerra passant per darrera l’esquena.
Ø  passada de mà a mà: es fa entre dos jugadors quan són molt a prop l’un de l’altre. En  el moment de la passada el jugador subjecta la pilota amb les mans i el seu company d’equip s’acosta per agafar-la.

Convé saber que hi ha una acció tècnica directament relacionada amb la passada que s’anomena assistència. Es produeix quan un jugador rep una excel·lent  passada d’un company de manera que queda en una posició immillorable per encistellar.


El llançament: és l’acció tècnica mitjançant la qual un jugador llança la pilota amb la intenció d’encistellar-la. Hi ha diverses maneres de tirar. En destaquem les següents:


Ø  llançament fonamental: és el primer que s’aprèn. El jugador agafa la pilota amb les dues mans, però només la impulsa amb una. Consta de tres fases : salt, suspensió enlaire i llançament. El moment d’impulsar la pilota ha de coincidir amb el punt més alt assolit amb el salt. Per això és molt important tenir la sensació de “romandre “ enlaire. Dominar les parades en un i dos temps ens ajudarà efectuar un bon llançament.
Ø  tir en safata: es fa acompanyant la pilota amb la mà plana i estirant el braç en direcció a la cistella. Els jugadors el practiquen quan són sota cistella i, en moltes ocasions, com a culminació d’una entrada a cistella.
Ø  entrada a cistella: és una de les accions que més es realitzen durant els partits. Es poden efectuar per la dreta o l’esquerra i pel centre. Generalment es fan dues passes per acostar-se a la cistella, una és per guanyar distància i la segona és per impulsar al jugador en el salt.
Ø  tir de ganxo: es fa amb la mà més allunyada del defensor, amb el braç arquejat per damunt del cap i impulsant la pilota amb un cop de canell. És difícil de realitzar ja que el jugador no veu la pilota en el moment de llançar-la cap a cistella.
Ø  tir lliure: és el llançament que es practica després d’una falta personal. Es fa des d’un punt determinat del camp i es realitza sense oposició. És molt important practicar-lo doncs sempre es realitza en les mateixes condicions i per això cal tenir-lo molt mecanitzat.
Ø  esmaixada: és la manera més espectacular d’aconseguir una cistella. El jugador ha de  saltar per introduir la pilota amb les mans directament al cèrcol. Exigeix una gran tècnica i potència de salt.

Acabem d’explicar les accions tècniques més important del bàsquet, però encara hi ha alguna més que també cal saber :

La parada : consisteix en aturar-se amb la pilota a les mans després de botar o de rebre una passada. 

Hi ha dues maneres de fer-la :

Ø  parada a un temps: s’agafa la pilota i ens aturem amb els dos peus a la vegada.
Ø  parada a dos temps: s’agafa la pilota mentre els dos peus arriben a terra, un després de l’altre.


El pivot: és l’acció en què un jugador que té la pilota a les mans gira en qualsevol direcció mantenint en tot moment un peu a terra. El peu sobre el qual un jugador pivota s’anomena peu de pivot . Quan la parada ha estat en un temps, es pot utilitzar el peu que m’és convingui i un cop fet  ja no es pot aixecar. En canvi, si la parada ha estat en dos temps, el peu de pivot és sempre el primer que s’ha posat al terra.


Les fintes: són moviments d’engany que es fan per desmarcar-se de l’oponent o per desconcertar-lo. Es poden fer de diferent tipus .
Ø  de tir: després d’una finta de tir, el jugador pot decidir sortir fent botar la pilota per superar d’aquesta manera al seu defensor.
Ø  de passada: molt útil per aconseguir portes enrere
Ø  de recepció: serveixen per enganyar el defensor canviant bruscament la direcció del moviment i que ens arribi la pilota.





2. DEFENSA:
Posició de base: les cames han d’estar flexionades, amb una més avançada que l’altra, depenent de la mà de l’atacant que bota la pilota.

Intercepció: és l’acció d’un defensor per intentar recuperar la pilota quan un atacant la bota i la passa. Si s’intercepta el llançament de l’atacant rep el nom detap, i consisteix a posar la mà oberta entre la trajectòria de la pilota i la cistella.

El rebot: és l’acció que consisteix a agafar la pilota quan no entra a cistella després d’un llançament. Els jugadors que agafen un major nombre de rebots en un partit són els pivots, per tal que són els més alts i juguen a prop de cistella. Però l’alçada no és el més important per agafar un rebot, ho és saber col·locar-se davant de l’oponent i realitzar un pivot amb un peu per posar-s’hi d’esquena i impedir-li el pas.


La tàctica del bàsquet.
Totes les estratègies que els jugadors practiquen tenen com a objectiu comú guanyar el partit. El conjunt de totes aquestes accions constitueix el que coneixem com a tàctica. En el bàsquet, els jugadors s’especialitzen en diferents posicions d’acord amb la seva alçaria i la seva habilitat tècnica.

Base: és el jugador més hàbil en el bot i la passada. Acosta la pilota fins a la zona contrària i inicia les jugades d’atac. Acostuma a ser també un bon llançador
Els alers: tenen bona tècnica i encert en el llançament exterior, i també dominen el bot per poder penetrar fins a la cistella. Acostumen a intercanviar passades amb els pivots.
L’escorta: és un jugador amb les característiques d’un aler, però que també sap manejar la pilota com el base. L’escorta ajuda al base i juga prop seu.
Els pivots: són els jugadors de major alçària de l’equip. Es responsabilitzen d’agafar els rebots quan la pilota no ha entrat a cistella. Han de ser bons tiradors de prop, hàbils i ràpids en els moviments de peus, i bons passadors per moure la pilota quan no poden tirar a cistella.
Bàsicament podem diferenciar dues situacions tàctiques principals que tenen lloc en el transcurs d’un partit: l’atac i la defensa.




Durant l’atac l’equip que té la pilota ha d’intentar no perdre-la, avançar fins a la cistella contrària i introduir la pilota. Per aconseguir-lo, els jugadors utilitzaran tots els elements tècnics que ja hem explicat. Els jugadors han d’organitzar-se ocupant els espais del camp segons la funció que els toca desenvolupar.

Durant la defensa l’equip intentarà prendre la pilota als adversaris, dificultar-ne l’avançament cap a cistella i evitar els llançaments. La defensa és considerada, en el bàsquet, com  un dels pilars fonamentals per guanyar un partit.


LA DEFENSA:
Com hem comentat anteriorment, la defensa és fonamental per guanyar un partit. Els entrenadors fan practicar diferents sistemes defensius als seus jugadors a fi de dificultar al màxim les accions d’atac dels equips contraris.

Principis bàsics de la defensa: per poder reaccionar al més ràpid possible als desplaçaments atacants, els defensors han d’adoptar la posició defensiva, amb les cames flexionades, i moure’s sense creuar-les.
Sistemes defensius: els principals sistemes defensius que un equip pot emprar són els següents :
Defensa individual: a cada defensor se li assigna un jugador contrari i l’ha de seguir vagi o vagi i destorbar les seves accions d’atac.


Defensa en zona: en aquest cas, cada jugador defensa l’oponent que es troba en la zona de terreny de joc que li ha estat assignada. Les defenses més freqüents són :
Ø  2-3: en aquesta defensa dos jugadors es col·loquen davant de l’ampolla i tres més a prop  de cistella. La seva finalitat és potenciar el rebot defensiu i la defensa dels atacants que juguen a prop de la cistella, generalment el pivot i les alers-pivot.

Ø  3-2: la característica principal d’aquesta defensa consisteix a estar atents als jugadors de l’equip contrari que juguen fora de l’ampolla per raó de la seva habilitat per aconseguir cistelles a llarga distància.
Defensa mixta: s’anomena així una defensa quan empra alhora la defensa individual i la defensa en zona. Quan un equip te un jugador o dos de molta qualitat, l’equip oponent pot emprar aquest recurs marcant-los de manera individual per tal de desorientar-los. Les defenses mixtes més emprades són :
Ø  4-1 : un jugador defensa en individual i quatre en zona
Ø  3-2 : dos jugadors defensen en individual i tres en zona
Pressió: sempre quan un equip pretén crear més problemes dels habituals als oponents. En moltes ocasions l’equip intenta marcar en línia de passada ( línia imaginària que uneix el posseïdor de la pilota amb qualsevol altre jugador del seu equip ), o bé situar dos jugadors contra un a les vores del camp, pressionar el base en tot el terreny de joc, etc. i així obliga a l’equip contraria jugar més ràpid del que es normal i provoca que cometi errors i perdi la pilota en passades defectuoses, llançaments precipitats, fent botar la pilota davant diversos defensors. És corrent veure els jugadors defensant en tot el terreny de joc.
L’ATAC:
L’atac en el bàsquet ha evolucionat amb el temps fins a “fabricar“ sistemes que ajuden els jugadors a superar les defenses adversàries. De totes maneres, aquests sistemes només són pràctics si dominem la tècnica individual d’atac.
Un contra un: cada jugador ha de saber emprar tots els recursos tècnics per superar un oponent. Saber llançar a cistella de diverses maneres, fer botar la pilota segons la col·locació del defensor, practicar els pivots, les parades,, els canvis de direcció, les fintes,...
Passar i tallar: és un moviment d’atac que es fa entre els jugadors. El jugador que té la pilota la passa a un company. Aleshores es desmarca del seu defensor amb un canvi de ritme o direcció, talla cap a cistella i demana la pilota al seu company aixecant els braços. D’entre tots els moviments de desmarcatge podem destacar les escapades, per davant i per darrera del defensor, i la porta enrere. Aquesta darrera consisteix a practica una finta de recepció alhora que un altre jugador fa una finta de passada. Amb aquesta acció el jugador esquiva el seu defensor i s’escapa per darrera seu.
Els bloqueigs: gràcies a aquesta acció que realitzen dos jugadors, un dels dos queda lliure del seu defensor i en posició per rebre una passada, llançar a cistella, endur-se la pilota.... Els bloqueigs poden ser directes o indirectes, en funció de si el jugador bloquejat té la pilota o no, respectivament. S’anomena cec quan el bloqueig es produeix per darrera del defensor. La continuació és el desplaçament que fa el jugador que ha efectuat el bloqueig en direcció a la cistella per rebre una possible passada.
Sistema de joc “passar i tallar“: és molt adequat per a principiants. Consisteix a passar la pilota i escapar-se cap a cistella mentre es mira el company que té la pilota i s’aixequen els braços per tal de rebre la passada. Si el company escapat no rep la passada, un altre company de l’equip pot escapar-se després d’ell.
Passar i bloquejar: és un sistema de joc més avançat que l’anterior perquè els jugadors han de saber practicar el bloqueig indirecte. Consisteix a passar la pilota a un company que és a un extrem del camp i bloquejar tot seguit el seu defensor.
Contraatac: és la manera més ràpida d’aconseguir un bàsquet. Es realitza quan és possible sorprendre l’equip contrari després de  recuperar la pilota. Els jugadors més ràpids de l’equip corren cap a cistella contrària en tres posicions (laterals i central) abans que la defensa s’organitzi.

El reglament del bàsquet.
-        El joc consisteix en ficar la pilota dins la cistella de l’equip contrari.
-        Els equips estan formats per 12 jugadors, dels quals només juguen 5. L’entrenador pot fer els canvis que vulgui al llarg del partit.
-        Els partits duren 40 minuts, dividits en quatre parts de 10 minuts. Hi ha un descans de 10 minuts.
-        Si el partit finalitza en empat, han de jugar-se 5 minuts de pròrroga. Si continua l’empat es segueix fent això fins que un equip guanya.
-        Cada cop que s’encistella la pilota s’anoten dos punts. Si el llançament es fa des de més enllà de la línia de 6,70 metres són tres punts i els tirs lliures valen un punt.
-        El jugador que té la pilota ha d’evitar cometre les faltes següents:
·         Passos: es produeixen quan el jugador fa més de 2 passos sense botar la pilota i quan aixecar de terra el peu de pivot abans de fer botar la pilota o de passar-la. Només  pot  aixecar-lo per saltar i quan ho fa, ha de passar la pilota o llançar-la abans de tornar a tocar a terra.
·         Dobles: la pilota no es pot fer botar amb les dues mans alhora. Tampoc no es pot fer botar per sobre la cintura. Quan un jugador para de fer botar la pilota, pot passar-la, llançar-la, però no pot botar un altra vegada.
·         Abans de 5 segons el jugador que té la pilota, si està aturat, l’ha de passar, fer-la botar o llançar.
·         8 segons és el temps que té un equip per passar al camp contrari després d’un servei de fons, quan la pilota ha sortit de la pista o quan a l’equip li han marcat una cistella.
·         Camp enrere: quan s’està en camp contrari i es té la pilota, no poden efectuar-se passades cap al camp propi , tampoc no es pot retrocedir-hi ni trepitjar la línia central de camp.
-        Cap jugador atacant no pot romandre més de tres segons dins la zona de l’equip contrari. Aquesta regla no s’aplica quan el jugador rep la pilota i la fa botar, la tira i lluita per agafar el rebot.
-        Falta personal: quan un jugador empenta un adversari, o li impedeix el desplaçament pel camp, o li toca el braç o la mà en el moment de fer el llançament, se’l castiga amb una falta personal. Quan un jugador n’ha acumulat 5 ha d’abandonar el camp i un company el substitueix.
-        Tirs lliures: si un equip acumula 5 faltes personals en cada temps, a partir d’aquest moment totes les faltes personals seran castigades amb dos llançaments de tir lliure des de la línia de tir lliure de la zona de l’equip infractor, que està situada a 4,6 metres de la cistella. Cada llançament val un punt. També s’efectuen dos llançaments lliures sempre que un jugador rebi una falta personal en el moment d’efectuar un llançament a cistella. Si es comet la falta més enllà de la línia de 6,70 metres, els llançaments lliures són tres.
-        Cada equip disposa de 24 segons per llançar a cistella.
-        Cada entrenador disposa d’un temps mort d’un minut de durada en cadascuna de les parts.

____________________________________________________________________________
Tema 4: Acrosport 


La gimnàstica acrobàtica o acrosport és un esport acrobàtic-coreogràfic que integra tres elements fonamentals: formació de figures o piràmides corporals, acrobàcies i elements de força, i flexibilitat a més d'equilibris com a transicions entre figures. Té elements de dansa, salts i cabrioles gimnàstiques com a component coreogràfic, que li atorguen el grau d'artístic.

L'acrobàcia és cadascun dels exercicis gimnàstics o d'habilitat que realitza un acròbata: equilibris, salts, girs, etc. Les acrobàcies són una part important de l'acrosport. Es poden entendre les acrobàcies fora de l'acrosport però no l'acrosport sense acrobàcies.


Origen

Documents gràfics sobre l'antic Egipte ja reflecteixen artistes duent a terme diferents actuacions acrobàtiques, malabarístiques ,...A finals del segle XVIII aquestes activitats es van desenvolupar plenament al circ. A Espanya les primeres manifestacions circenses provenen dels joglars.
A cada exercici de circ li correspon un aparell de la Gimnàstica Artística:
  • Els trapezistes, barristes, anelles es relacionen clarament amb els aparells gimnàstics.
  • Els acròbates de "tapís o catifa" destacant-se entre ells els equilibristes i els volejadors "mà a mà".
La construcció de piràmides humanes s'observa al llarg de la història com un fenomen exponent de la cultura dels pobles que obeeix a diverses formes de manifestació al llarg de la seva evolució històrica. A Catalunya es destaca els castellers: composició estàtica o dinàmica en què uns pugen sobre altres formant una torre, un castell o una piràmide. També destaquen alguns grups molt coneguts a la Comunitat Valenciana, on també té una gran importància a alguns pobles de l'interior.

L'acrosport és una disciplina esportiva inclosa en la Federació Internacional d'Esports Acrobàtics. Va ser fundada l'any 1973 i integrada en la Federació Internacional de Gimnàstica des de 1999. Es practica en un tapís de 12x12m en el qual es realitzen exercicis amb acompanyament musical sense cant. L'exercici ha de contenir elements acrobàtics i gimnàstics de flexibilitat, equilibri, salts i girs. Els integrants han de cooperar entre ells per executar formacions corporals i harmònics. La durada de l'exercici sol ser entre 2'15 "i 2'30" depenent de la categoria. El jurat valora la dificultat, la tècnica i la dimensió artística.


Categories

L'acrosport té un total de sis categories:
  • Parelles: Format per dues persones que poden ser:
    • Mixtes: Un home i una dona
    • Femenines: Dues dones
    • Masculines: Dos homes
  • Trios femenins: Format per tres dones

  • Quartets masculins: Format per quatre homes

  • Grups mixtos: Format per un nombre de persones que va des de 3 fins a 6 ambdós inclosos en què el sexe no influeix



Papers  "Rols" dins del grup de l'acrosport

  • Acròbata o àgil. Són els que realitzen els elements més complicats. Solen enfilar-se a les posicions més altes de les piràmides.
  • Portor. És aquell que se situa com a base, utilitzant el seu cos com a suport. Aquest pot ser estàtic o dinàmic i les posicions bàsiques del portador són: supina (tombat cap per amunt), quadrúpeda (quatre suports) i bípeda (de peu, dos suports).
  • Ajudant. La seva funció és ajudar als membres del grup en els moments o en les fases que ho requereixin. La seva posició és estètica en l'estructura final.


Figures i piràmides


Les figures corporals són formacions estètiques realitzades entre tots els components sense estar uns sobre d'altres.


  Les piràmides impliquen sempre una estructura d'almenys dos pisos, sent la base més ampla que el cim.

Segurata



 TREBALL:












Els castellers



Els Castellers són una forma de festa catalana tradicional amb un origen molt antic que avui dia es viu amb més força que mai. Consisteix en la construcció de torres humanes que simbolitzarien altes edificacions o castells. Els participants castellers es van col·locant a sobre de les espatlles dels altres fins a una determinada alçada. Els castellers s’organitzen en colles. Sol haver una colla per població, tot i que, sovint, trobem molts pobles i ciutats amb més d´una agrupació. En aquests casos la rivalitat està servida. Les actuacions castelleres es donen en determinades dates, diades especials anuals de sants o festes majors de pobles.

Com es pot veure al mapa, la zona amb més activitat castellera està situada a les comarques frontereres entre les províncies de Tarragona i Barcelona, tot i que de colles castelleres n´hi ha a tota Catalunya, arribant inclús a les Illes Balears i a alguns indrets de fora d´Espanya.

Els caste 

Les parts d´un castell

Per veure la forma típica d´un castell es prendrà com a model aquest quatre de nou de la Joves de Valls (més endavant s´explicarà per què es diu així). Com es pot observar, s´hi poden distingir tres parts:

La base o peu del castell és tot el conjunt de castellers del primer pis que el fonamenten. Tota aquesta massa de gent donen suport als baixos. 

La segona part és la que es considera el tronc del castell. És el conjunt de pisos que queden sense cap mena d´ajut extra. En aquest cas es poden veure primer els segons que es col·loquen justament a sobre dels baixos. Després estan els terços. Aquestes primeres posicions demanen gent robusta, amb molta força i, sobre tot, amb una gran capacitat de patiment. La resta de pisos (quarts, quints, sisens, per a castells de més de vuit pisos, i setens, per a castells de deu) els van conformant de forma progressiva castellers menys robustos i més esvelts, per treure-li d´aquesta forma pes a la construcció. 

La part més alta del castell és el pom de dalt, que està formada per la canalla. A la majoria de castells, primerament, se situen dos joves castellers, els dosos. A sobre s´acluca la que normalment és la figura més petita de totes: l´acotxador. Aquest casteller serveix de suport per l´enxaneta, que corona la construcció. Els dosos i l´acotxador desapareixen en els pilars. Totes tres figures castelleres conformen un pis més cadascuna.





Valoració dels castells 

A l´hora de fer un castell quatre són els possibles resultats que es poden donar. Així es valorarà:

Intent, quan el castell està ben organitzat de peu i la música comença a sonar; llavors es considera que la temptativa és vàlida.

Intent desmuntat, quan tot i haver-se iniciat l´ascensió del castell (i, per tant, amb la música sonant) s´observa que hi ha errades que fan dubtar sobre les seves possibilitats d´èxit i tots els castellers tornen a baixar sense que ningú no caigui.

Carregat, o coronat, quan es munta tota l´estructura i l´enxaneta) aixeca un braç (fa l´aleta) en senyal de què s´ha coronat el castell.

Descarregat, o completat, quan el castell es desmunta senser després d´haver-se carregat i sense que ningú no caigui.

       *Quan un castell cau es diu que ha fet llenya.


L´estructura i l´alçada

Tots els castells es poden catalogar en funció de l´amplada o estructura (o sigui, quants castellers hi ha per pis), i l´alçada (quants pisos té el castell). Sobre el primer criteri, els castells poden compondre´s d´un a quatre castellers per pis. Així es pot parlar d´estructures d´un o pilar, de dos o torre, de tres i de quatre. En quant a les alçades, els castells poden tenir des de quatre pisos fins a deu. Així es pot parlar del pilar de cinc (1/5 serà la seva nomenclatura abreujada), torre de set (2/7), tres de vuit (3/8) o de quatre de sis (4/6). Vet aquí uns exemples gràfics:



El pilar de 7

Torra 2 de 9


Castell 3 de 10


castell de 4 de 8





 La composició de la base

La pinya és la part més complexe del castell perquè no es tracta d´una aglutinació simple de gent, sinó que està perfectament organitzada, i sense la qual els castells no tindrien gaires esperances d´èxit (al menys els grans). La configuració d´aquesta dependrà de l´estructura que hagi de tenir el castell. A més a més, no totes les colles segueixen un cànon establert per a la seva elaboració i poden optar per disposar o treure alguns elements. Agafant, per exemple, un castell de tres, els components bàsics serien els que es mostren a la següent figura:
·     Baixos: Són el peu del castell, a sobre d´ells es van col·locant la resta de castellers que componen el tronc del castell.
·     Crosses: Se situen a cada banda del baix i l´ajuden a suportar tot el pes encaixant les seves espatlles per sota de l´aixella d´aquell.
·     Agulla: Mentre evita que el baix es tanqui, suporta els genolls del segon amb les mans perquè no s´aplegui.
·     Contrafort: Ajuda al baix a mantenir la seva posició des del seu darrera, impedint que l´estructura del castell s´obri.
·     Primeres mans: Se situa després del contrafort i ajuda al segon a suportar pes agafant-lo, des del darrera, per les natxes.
·     Lateral: Se situa darrera de cada crossa per tal de donar suport lateral al segon.
·     Vent o daus: Impedeix el moviment lateral del castell situant-se entre crossa i crossa.
La resta de la gent dóna suport a aquests castellers i es van situant darrera d´ells progressivament fins que es forma la típica pinya amb forma de matalàs rodó entorn al castell, amb la doble funció de fonament de la construcció i de salvaguarda humana. Al folre i a les manilles també es poden trobar algun d´aquests elements, però donant suport als segons i als terços respectivament.




Els falconers


_______________________________________________________________________________

TEMA 5: L'Hockey



Video: Hockey a l’escola. Perquè no?

Desprès de veure el vídeo amb atenció, contesta les següents preguntes. Es possible que no t’en recordis de tot, és normal perquè son molts conceptes de cop. No t’amoïnis, contesta tot el que recordis.


1- Quina és la primera referència que tenim de la practica d’hockey?

 2- A quin país Europeu  na néixer l’hockey modern? A quin any?

 3-  En quins jocs olímpics la selecció espanyola femenina d’hockey herba es va proclamar medalla d’or?

 4- Recordes alguna protecció del porter d’hockey?

 5- De quin material solen ser els estics?

 6- Quines diferencies trobem entre la conducció clàssica i la conducció Hindú?

 7-  Perquè cal flexionar les cames quan realitzem una conducció?

 8- Quan utilitzarem sobretot la conducció hindú?

 9- Quines diferencies hi ha entre l’estic que utilitzarem nosaltres (floorball) i un estic d’hockey sala o d’herba?

10- Perquè s’utilitzen sobretot els girs a dreta i Esquerra en hockey?

11- Com es realitza la pesada de push i quan i perquè s’utilitza?

 12- Quines diferencies hi ha entre les aturades altes i les baixes?

 13- Quin es el nom que rep l’acció defensiva d’intentar treure o recuperar la pilota a l’adversari?

14- Quina modalitat proposa aquest vídeo per practicar l’hockey a l’escola? Perquè?

L'ESTIC

És un pal de fusta o fibre molt resistent d’aproximadament 92 cm de llargada en forma corba que té una de les cares plana, amb la que es juga la pilota, això fa que la tècnica per controlar la bola sigui molt difícil.



L'estic és un instrument de joc perillós, per tant, en hoquei gespa, els jugadors tenen limitat el seu moviment i, en presència d'altres jugadors no poden aixecar-lo més amunt de l'alçada de l'espatlla. En el cas de l'hoquei sala, que practicarem al centre, no estarà permès aixecar-lo per sobre de l’alçada del genoll en cap cas.


 LA BOLA

Semblant a una pilota de tennis però molt dura, pot ser de cautxú o de plàstic. Igual que l'estic, per ser molt dura, és molt perillosa, per tant no es permetrà aixecar-la de l'alçada dels genolls.




ACCIONS O TÈCNIQUES DE JOC

El jugador ha d'utilitzar únicament la cara plana de |’estic per tocar la pilota; només el porter pot tocar-la amb tot el cos, perd no pot retenir-la.

Les tècniques bàsiques de manipulació del I’estic són:

√ Com agafar l'estic: la tècnica correcta d'agafar l'estic és per dalt amb la mà esquerra i per sota amb la mà dreta, quedant l’estic a la dreta del jugador amb un angle al voltant de 65 graus respecte al terra.



√ PARADA: és la forma d'aturar la pilota amb l'estic, pot ésser frontal, de drive, o de revés.


√ CONDUCCIONS: acompanyar la bola mentre aquesta es mou. Es pot fer
per la banda dreta (conducció classica) i per la banda esquerra . SEMPRE AMB LA PART PLANA DE L’ESTIC.
coonducció classica




√ DRIBBLING (conducció hindu): colpejar alternativament la pilota per l'esquerra i per la dreta fent girar l’estic amb la mà esquerra i acompanyant-lo amb la dreta. Pot ésser estàtic o en moviment.


√ PUSH: és un llançament, tir o passada que es realitza sense colpejar la bola, si no acompanyant-la fins que surt de l’estic. Es pot fer de drive o de revés, estàtic o en moviment.


√ FLICK: és una tècnica molt semblant al push; mitjançant aquesta tècnica podem aixecar la pilota. En hoquei sala només la utilitzarem en cas de penal stroke.




√ TACKLE (entrada): és una tècnica defensiva per treure la bola al contrari venint des del darrere o des del costat; s'ha d'executar amb molta cura per que sigui efectiu i no perillós.


 FALTES MÉS COMUNS

- Obstrucció Es produeix quan un jugador sense bola s'interposa entre el contrari i la bola,
impedint que aquest últim la jugar.

- Peu Es produeix quan un jugador toca la pilota amb el peu. A nivell d'iniciació (cas
nostre) podem passar per alt aquesta falta si el jugador que la comet no ho fa
intencionadament i no en treu benefici de la falta comesa

- Estic Es produeix quan un jugador aixeca l'estic més amunt de l'alçada
permesa de forma perillosa, per la proximitat d'un contrari; o en
cas de colpejar a un contrari amb l'estic; o jugar la bola amb la
cara còncava de la pala; o fer servir l'estic per agafar, travar
al contrari o colpejar l'estic del contrari, etc.

- Bola alta No serà permès aixecar la bola per sobre de l'alçada del turmell excepte en el cas de penal stroke

- Agafar al contrari  No es permet agafar el contrari ni amb la mà ni amb l’estic, ni travar la carrera del contrari amb l'estic, etc.

- Llançar fora pel fons En el cas de llençar la pilota fora del terreny per la banda de fons en acció defensiva, intencionadament, des de dintre de l’àrea, es comet una falta sancionada amb un penalty corner
_______________________________________________________________________________

TEMA 6: EL VOLEI


La història del voleibol
Aquest esport va néixer el 1895 gràcies a un professor d’Educació Física dels EEUU, William G. Morgan. 

Coneixedor del bàsquet, inventà un joc diferent, sense contacte físic i amb poc risc de lesions. Les primeres regles del voleibol daten de 1896. Es va estendre ràpidament per l’Amèrica del Nord, el Canadà i les Filipines i, el 1908, arribà al Japó ; més endavant, als països de l’Extrem Orient i, després, als de l’Europa de l’Est. A l’Europa Occidental arribà gràcies a les tropes americanes de la 1ª Guerra Mundial. El 1949 van començar els primers campionats mundials, El 1952 s’introduí la modalitat femenina. Adquirí categoria olímpica l’any 1964 ( Jocs Olímpics de Tokio ), i encara la conserva avui dia.
A Espanya, el voleibol va començar a practicar-se a les platges de Catalunya el 1920. Però no va ser fins al 1960 quan es fundà la Federació Espanyola de Voleibol.

 On es juga el voleibol?
El terreny de joc de voleibol  és un rectangle de 18 x 9 metres, amb una xarxa al centre situada a 2,43 m. per als homes i a 2,24 m. per a les dones.



Aspectes importants del reglament
  • Un partit de voleibol es juga entre dos equips fins que un dels dos guanya tres sets. No hi ha límit de temps. L’objectiu de les jugades és fer botar la pilota en el camp contrari.
  • Cada equip el componen 12 jugadors, dels quals només poden jugar 6 alhora. Poden fer-se fins a 6 canvis en un mateix set. Els jugadors, en funció de la posició que ocupen al camp, realitzen una missió específica:
  1. Defenses: s’encarreguen de rebre el servei o les rematades i de passar la pilota al col•locador. Juguen a les zones 1,5,6.
  2. Col•locadors: la seva missió és fer una bona passada perquè un company pugui efectuar la rematada. Acostuma a jugar en la zona 3.
  3. Rematadors: han de tenir una gran capacitat de salt i força per efectuar unes rematades potents. Acostumen a jugar a les zones 2 i 4.
  • Puntuació:
  1. si un equip està en possessió del servei i la pilota toca el camp contrari o l’adversari no la pot tornar, aconsegueix un punt. Si no té el servei i guanya el punt també puntua.
  2. l’equip que aconsegueix 25 punts guanya el set.


  • Sancions:
  1. l’equip té un màxim de tres tocs de pilota per enviar-la al camp contrari. El toc del bloqueig no compta.
  2. cap jugador no pot tocar dues vegades seguides la pilota, excepte si és després del bloqueig.
  3. està prohibit tocar qualsevol part de la xarxa.
  4. no es pot sobrepassar l’espai del camp contrari amb cap part del cos, excepte amb les mans quan es realitza el bloqueig.
  5. cada vegada que es recupera el servei, l’equip ha de fer una rotació, que consisteix en el desplaçament de tots els jugadors a la zona següent, en el sentit  de les agulles del rellotge. El jugador que es troba a la zona 1 és el que realitza el servei. Si aquesta rotació no es fa correctament, la pilota passa a l’equip contrari.
  6. es pot tocar la pilota amb qualsevol part del cos sempre que sigui per evitar que toqui terra. No es pot fer per enviar la pilota a l’altre camp.
  7. si la pilota, després de tocar-la el receptor, surt fora dels límits del camp i no toca terra, encara pot ser jugada
  8. el servei es pot fer des de qualsevol part de la línia de fons i té 5 segons per posar la pilota en joc.
La tècnica del voleibol
El voleibol és un dels esports més espectaculars. Destaca per la velocitat dels moviments i la seva tècnica peculiar, diferent de la d’altres esports que també necessiten habilitat en el maneig de la pilota.
Les normes reglamentàries d’aquest esport obliguen el jugador a picar la pilota sense possibilitat d’agafar-la. Això pot resultar complicat al principi, fins que el jugador s’acostuma a col•locar les seves extremitats superiors en la posició més idònia per colpejar la pilota. Les accions tècniques més importants són les següents:
La passada: és l’element tècnic fonamental per poder jugar en equip. L’execució tècnica correcta de les passades en el voleibol té una gran importància en el desenvolupament dels partits. Una recepció d’avantbraços defectuosa impossibilita crear una jugada d’atac. Igualment, després d’un toc de dits defectuós és molt difícil fer una rematada. Repassem els gestos tècnics:
  • Passada d’avantbraç : és el toc de recepció que practiquen els defenses habitualment, després del servei o rematada de l’equip contrari. S’usa perquè la potència i la trajectòria que porta la pilota fa difícil practicar la passada de dits. Per dirigir la passada cap al col•locador, els braços han de contactar amb la pilota a la part plana dels avantbraços, a prop dels canells, mentre mantenim les mans juntes, l’una sobre de l’altra. Has d’evitar rebre la pilota amb els canells. El cos es troba semi-flexionat i quan impulses la pilota realitza una extensió complerta.
  • Passada de dits : és la passada de col•locació, segon toc de l’equip, i la realitza el col•locador. El contacte amb la pilota ha de fer-se amb els caps dels dits i amb els braços flexionats. Després s’estiren i dirigeixen la passada cap al rematador. Ho has de tocar la pilota flexionant els canells ni estirant els braços del tot. Aquesta passada es pot realitzar dirigint-la endavant, enrere o bé efectuant una passada lateral. També es pot realitzar en suspensió, mentre el jugador és en l’aire després de saltar.
  • Rematada: és el tercer i darrer toc de l’equip. És el cop més difícil de practicar. La coordinació, la potència i el sentit del ritme són qualitats necessàries per executar-la correctament. El jugador que fa una rematada ha de tenir en compte 4 fases:
  1. Cursa : per acostar-se amb embranzida. Es realitzen 2 ó 3 passes.
  2. Salt : es fa amb els dos peus i sempre en vertical.
  3. Cop : amb el braç estirat i picant de dalt a baix.
  4. Caiguda : després del cop, s’ha de fer sense tocar la xarxa.
  • Bloqueig : és la defensa de la rematada. Un, dos o tres jugadors es desplacen ràpidament cap a on va la pilota i salten verticalment, l’un al costat de l’altre, amb els braços estirats just en moment de produir-se la rematada. Amb aquesta acció els defenses intenten rebutjar la pilota amb les mans i fer que boti en camp contrari. Sovint el rematador dirigeix expressament la pilota contra les mans dels bloquejadors de manera que el rebuig surti del terreny de joc. Aquesta acció s’anomena bloqueig fora. Els altres companys d’equip han de cobrir les zones on previsiblement pot arribar la pilota si el bloqueig falla. Hi ha dos tipus de bloqueig, l’actiu i el passiu. En el primer els braços passen per sobre la xarxa per aconseguir el punt ; el segon és emprat pels jugadors més baixos, que estiren els braços enlaire i prou.
  • Servei: és el cop amb què es posa en joc la pilota. En els serveis es colpeja la pilota amb el palmell de la mà. Si ho fas amb el puny o amb el canell no sempre podràs dirigir la pilota cap a on vols. Hi han diferents formes de fer el servei:
  1. Servei  baix: és el primer que s’aprèn. És molt fàcil de realitzar i per aquest motiu la seva principal característica és la seguretat,  no és gaire potent. Agafem la pilota amb una mà i sense  deixar-la anar la colpegem amb l’altra.

  1. Servei lateral: el jugador es col•loca de costat, agafa la pilota amb una mà i amb l’altra la colpeja. Amb aquest servei, la pilota descriu una trajectòria tensa, més difícil de rebre que la del servei baix. També es pot donar un cop amb efecte rotatori.


  1. Servei de tennis: el jugador es col•loca de cara a la xarxa i colpeja la pilota de manera molt similar al servei en el tennis. Llança la pilota enlaire amb una mà i l’altra, que té preparada darrera del cap, la colpeja en el punt més alt després d’estirar el braç amb força. En realitzar aquest servei, la pilota descriu una trajectòria descendent, més difícil de controlar i amb més potència que l’anterior.




Subscriure's a: Missatges (Atom)