2on ESO T


La programació del curs està repartida en tres avaluacions. Com ja bé sabeu, l'Educació Física té dues hores: una que es realitza a pati i l'altre que es realitza a la piscina. Els continguts que treballarem durant tot el segon curs són: la força, la velocitat, el futbol sala, l'expressió corporal: els malebarts, hockey sala i el voleibol. 
Aquí teniu els apunts de teoria de 2n. d'ESO. Som-hi!!!!!

 _______________________________________________________________________________
Tema 1: LA FORÇA
Segurament hagis vist alguna competició d’halterofília. Un esportista capaç d’aixecar grans pesos.


En el cas de l’atletisme també tenim mostres de treball de força com el cas dels llançaments de pes. L’atleta és capaç d’enviar una bola  de més de 7 kg. de pes més enllà de 22 m. Un saltador d’alçada, amb una potència de cames que el poden impulsar, per tal de superar el llistó, més enllà dels 2’40 m.



En tots aquests casos la qualitat física que els permet assolir el seu objectiu és la força muscular.


Definició de la força muscular

La força muscular és la capacitat física que permet a la persona crear una tensió muscular.

La contracció de les fibres musculars provoca un escurçament del propi múscul que, en conseqüència, “mou” el ossos en els quals està inserit.

Quanta més tensió muscular sigui capaç de crear la persona, tanta més oposició podrà vèncer la seva musculatura. Aleshores direm que és una persona “forta”. 

Com influeix la força muscular en el teu organisme?

El treball i l’entrenament de la força muscular produeixen ràpidament efectes sobre el nostre organisme. Això permet que la puguem millorar també amb rapidesa si la treballem d’una manera regular i planifi¬cada.

Què succeeix en el nostre organisme perquè es produeixi aquest augment de força? Fonamentalment quatre coses:

• Augmenta la grandària de les fibres musculars i, per tant, augmenta la grandària del múscul. Aquest fenomen s’anomena hipertròfia muscular.

• També augmenta la grandària dels tendons.

• Entren en funcionament fibres musculars que estaven inactives.

• El múscul augmenta les seves reserves d’energia.




Classificació de la força muscular

En els exemples anteriors has pogut observar la gran diferència que hi ha entre un aixecador de pes, l’objectiu del qual és aixecar més de 200 kg, i un atleta de salt d’alçada, que intenta “fer volar” el seu cos.

Alhora, aquestes forces són diferents de les que ha d’emprar un remer, el qual ha de mantenir la força durant molta estona. Així doncs podem distingir tres classes de força muscular.

1. Força màxima. És la màxima força que una persona es capaç de realitzar. El múscul exerceix una tensió màxima per vèncer una oposició molt gran; és el cas de l’halterofilista.




2. Potència muscular o força explosiva. Consisteix en realitzar un moviment de força a la màxima velocitat; és el cas de l’atleta que practica salt d’alçada.


3.  Força-resistència. La utilitzem quan cal realitzar un moviment de força durant molt de temps seguit i de forma continuada. La força-resistència es desenvolupa en aguantar el cansament que l’exercici suposa; és el cas del remer.

Com podem millorar la força muscular?
Per treballar els diferents tipus de força que anteriorment has vist pots utilitzar diferents exercicis:
Exercicis on el pes que cal vèncer és el propi pes corporal. Són exercicis gimnàstics o jocs senzills.


Exercicis on el pes que cal vèncer és el d’un altre company. Són exercicis de gimnàstica o bé jocs de lluita i de força.

Evolució de la força muscular
El desenvolupament de la força és progressiu i gradual.
L’increment més important té lloc entre els 12 i els 18 anys. El màxim nivell de força es gaudeix entre els 25 i els 35 anys. Després va decreixent progressivament.

 _______________________________________________________________________________

TEMA 2: LA VELOCITAT
Què és la velocitat?

A Ciències experimentals ja hauràs estudiat que v = e/t. Això vol dir que si, per exemple, un cotxe circula a 100 km/h, aquesta velocitat és el resultat de dividir l’espai recorregut pel temps que ha trigat a fer-ho.

Però en la nostra matèria, l'Educació Física, ens interessa més l’aplicació d’aquest terme físic a la pròpia persona. Per això direm que la velocitat és la qualitat física que ens permet realitzar un moviment el més ràpid possible, tant si es tracta de recórrer una distància, com de fer un esprint, o d’aturar una pilota.



Com influeix la velocitat en el teu organisme?

L’exercici de la velocitat provoca una sèrie de canvis en el nostre organisme. Després d’un temps suficient de pràctica i de nombrosos entrenaments, podem aconseguir els efectes següents:

1.  El sistema nerviós transmet l’ordre de contracció als músculs molt més ràpid i, per tant, aquests poden contraure’s més aviat.




2. Com que realitzem esforços de potencia (força a la màxima velocitat), desenvolupem una hipertròfia muscular (augment de la grandària de la musculatura).

3.  Augmenten les reserves d’energia, pròpies d’esforços curts i ràpids.

Aquests canvis fan que el nostre cos estigui preparat per a realitzar qualsevol moviment molt més ràpidament.



Classificació de la velocitat

Hi ha tres tipus de velocitat:

1. Velocitat de reacció.  És la capacitat de respondre el més ràpid possible a un estímul determinat. Un exemple clar és la sortida d’una cursa de 50 m lliures en natació. El nedador, col•locat en el bloc de sortida, espera el senyal que marqui la sortida (estímul). En sentir-lo, reacciona ràpidament realitzant una potent extensió de cames i braços que l’impulsa cap endavant.

També un porter de futbol necessita reaccionar ràpidament per intentar aturar la trajectòria de la pilota (estímul) que el contrari ha xutat. Tant el nedador com el porter de futbol es poden considerar, tal com s’anomena popularment, uns esportistes amb “reflexes”.


2. Velocitat gestual. És la capacitat que permet realitzar un gest amb la màxima velocitat. Com exemple podem posar un lluitador d’esgrima, que per aconseguir la victòria ha de manejar el floret a gran velocitat. Un bon exemple és l'esgrima.

3. Velocitat de desplaçament.  És la capacitat de recórrer una distància en el mínim de temps possible. En són exemples la cursa de 100 m llisos en atletisme, de 50 m en natació o l’esprint que practica un futbolista per arribar a la pilota.



Com podem millorar la velocitat?

Existeixen molts mitjans diferents per a millorar la velocitat. Un nedador empra uns mitjans molt diferents dels d’un ciclista o d’un jugador de rugbi.

•   La velocitat de reacció consisteix a realitzar, el més ràpid possible, els moviments típics d’un esport concret en resposta a un estímul. Aquest es pot anar variant i modificant. A manera d’exemple, observa amb deteniment aquests exercicis, així com el tipus d’estímul utilitzat:

1.  Quan el professor faci el senyal, qui arribarà abans a la línia? Posició: asseguts a terra amb les cames estirades, estímul: auditiu (veu del professor)

2. Agafar una pilota abans no toqui a terra. Posició: drets, d’esquena al company, estímul: visual (la pilota)


•   La velocitat de contracció i de desplaçament es poden millorar de tres maneres:

1. Sobrepassant la barrera de la velocitat: es tracta d’assolir, mitjançant una petita ajuda externa, una velocitat superior a la normal.
- Baixar corrent o amb bicicleta un pendent suau.
- Ajudar-nos amb gomes elàstiques per impulsar-nos endavant.
2.  Millorant la força muscular.
-  Pujar corrent o amb bicicleta un pendent.
-  Oposar resistència a la cursa d’un company subjectant-lo amb una corda per la cintura.
3.  Millorant la coordinació deis moviments.
-  Practicar i aprendre bé la tècnica.

Com evoluciona la velocitat?
La velocitat és una qualitat que s’incrementa de manera paral•lela al desenvolupament de la persona. Cal recordar que la força muscular determina un major grau de velocitat. Per això, mentre la força vagi millorant, és possible millorar també la velocitat. El nivell màxim de velocitat s’assoleix cap als 20 anys, tot i que, depenent de la persona, pot assolir-se més endavant, cap als 30 anys. Posteriorment va decreixent, d’acord amb el deteriorament del sistema nerviós i del muscular.

 _______________________________________________________________________________
TEMA 3: FUTBOL SALA




Història del futbol sala
El futbol sala va originar-se a l’Uruguai l’any 1930. Aquell mateix any, Uruguai va guanyar el primer campionat del món de futbol. Aquest fet va provocar tal entusiasme en el país, sobretot entre els nens, que es va cercar una solució perquè es pogués jugar a futbol durant tot l’any. Al principi jugaven en llocs tancats amb una pilota de beisbol i dos bancs que feien de porteria. Aviat el futbol sala va traspassar les fronteres de l’Uruguai i, el 1949, es redacta al Brasil el primer reglament d’aquest esport. També al Brasil, l’any 1971, es va crear la Federació Internacional de Futbol Sala, amb seu a Sao Paulo. Es va escampar per Paraguai, Argentina i posteriorment entra a Europa, Àsia i Oceania.

Aspectes generals
•        Terreny de joc: es juga en un camp de 40 x 20 m.
•        Duració d’un partit: un partit de futbol sala es juga en dos períodes de 20 minuts amb un descans de 10 minuts entremig.
•        Els jugadors: juguen 5 jugadors per equip i n’hi poden haver 7 més a la banqueta. És permès fer tots els canvis que es vulgui.
•        La pilota: és de cuir o d’un material similar, amb cambra d’aire. La seva circumferència pot oscil•lar entre 53 i 56 cm., i el pes entre els 450 i els 500 g.
•        Puntuació: cada vegada que la pilota traspassa del tot la línia de fons entre els pals de la porteria, l’equip que ha efectuat el llançament suma un gol en el marcador.
•        Inici del partit: els dos equips es col•loquen en els seus camps respectius. El servei inicial es fa per sorteig; es col•loca la pilota al mig del camp i es realitza efectuant una passada cap endavant a un company de l’equip. Els jugadors contraris no poden entrar al cercle central fins que no es realitza el servei.

La tècnica del futbol sala
Portar una pilota amb poc espai per moure’s, driblar un oponent en un pam de terreny, tirar a porteria sense temps per pensar... són algunes de les accions que podem veure en un partit i que coneixem amb el nom de tècnica.
Encara que el futbol "gran" i el futbol sala són dos esports amb elements tècnics similars, les característiques del terreny de joc i de la pilota fan que les accions pròpies d’aquest darrer siguin diferents i sempre molt ràpides.
  • LES CONDUCCIONS: són desplaçaments que efectuen els jugadors amb la pilota. Es practiquen tocant-la bàsicament amb l’interior, l’exterior i la planta del peu. Per raó de les petites dimensions del terreny de joc i, conseqüentment, de la proximitat dels jugadors oponents, han de realitzar-se amb la pilota molt a prop dels peus.
  • LES PASSADES: cops que els jugadors donen a la pilota per dirigir-la a un company. Es fan amb les superfícies interna i externa del peu.
  • ELS DRIBLATGES: són conduccions que serveixen per superar un jugador contrari. S’usen totes les superfícies de contacte del peu. Una de les formes de driblatge més coneguda es la croqueta, en la qual el peu envolta la pilota.
  • EL TIR O XUT: és un cop que es dona a la pilota amb la intenció de marcar un gol. S’executa amb les diverses superfícies del peu.
  • ELS CONTROLS: són contactes que els jugadors fan a la pilota amb qualsevol part del seu cos (genoll, empenya, planta, pit, cap...) per tal de dominar-la, bé aturant-la del tot, bé deixant que quedi en moviment de la manera més pròxima del qui l’executa.
  • EL COP DE CAP: es fa principalment després d’un servei de córner per tal de marcar un gol o de passar la pilota a un company.
  • ELS SERVEIS: poden ser diversos:
  1. De porteria: els efectua el porter, fonamentalment amb les mans. Si es fa d’una manera ràpida té un gran valor ofensiu a causa de les mides reduïdes del terreny de joc. Sovint, després d’un servei de porteria, l’equip pot fer una jugada de contraatac i marcar un gol.
  2. De banda: els jugadors l’han de realitzar amb el peu posant la pilota a sobre de la línia de lateral i passant-la a un company.
  3. De córner: es realitza quan un defensor envia la pilota fora del camp per la línia de fons.
  4. De falta: segons com hagi estat la falta, s’efectuen tirs lliures directes o indirectes.

LA TÉCNICA DEL PORTER: les característiques dels porters de futbol sala són molt similars a les dels porters d’handbol. Juguen en un camp i una portria de les mateixes dimensions i necessiten una gran velocitat de reacció en els braços i en les cames per parar els xuts, autèntics "coets" que es llancen a poca distància i, sovint, a boca de canó de la porteria.

Segons l’exigència de la jugada, els porters realitzen desplaçaments ràpids, dins l’àrea de porteria; parades, bloquejant la pilota; i rebuigs, enviant la pilota lluny de la zona de perill.

La tàctica del futbol sala
En les situacions anteriors els jugadors intenten aconseguir el millor per al seu equip: en un cas fer gol, en l’altre evitar-lo. Per aconseguir-ho els jugadors s’organitzen en el terreny de joc i assumeixen funcions especifiques dins de l’equip d’acord amb les seves característiques i el lloc que ocupen en el camp.
Aquestes són les principals demarcacions que practiquen els jugadors en el futbol sala:
  • Defensa de tancament: és el jugador de l’equip que juga mes endarrerit. Destaca per la seva capacitat defensiva, la seva visió de joc, el seu domini en l’execució de passades i els tirs des de situacions allunyades.
  • Ales: són els jugadors que es mouen pels laterals del camp, a dreta i esquerra. La traça per portar i conduir la pilota, la velocitat, el xut des de les bandes i les seves habilitats defensives són les seves qualitats més remarcables.
  • Pivot: és el jugador que se situa en la posició més avançada del camp. Es responsabilitza de l’àrea central del terreny de joc. Domina el driblatge, la passada i el xut.

Organització dels jugadors (estrategia de joc). Per tal de posar en pràctica totes les accions tàctiques en un partit, els jugadors es distribueixen en el camp de maneres diferents. Els dos esquemes d’organització més emprats són els següents:
  • 2-2: és l’esquema més emprat pels jugadors que s’inicien al futbol sala. Consisteix a col•locar sobre el terreny de joc dos defensors i dos atacants.
  • 1-2-1: l’usen els jugadors amb un nivell més avançat. Els jugadors s’especialitzen més i es distribueixen en el camp formant una figura de rombe.


L’ATAC.
Habitualment, en les repeticions de les jugades de gol que ens ofereix la televisió només veiem l’acció final de l’atacant que aconsegueix encaixar la pilota a la porteria. Però tan importants com aquesta són les accions anteriors que fan els jugadors per aconseguir el gol. Aquestes són les més importants:

  • Un contra un: superar la defensa amb un driblatge, passar a un company i guanyar-li la posició amb un canvi de ritme, passar la pilota després d’una finta de passada o de xut... són accions que un jugador ha de dominar en atac.
  • Les rotacions: són intercanvis continus de les posicions que els jugadors ocupen en el terreny de joc. Es realitzen a gran velocitat per tal de dificultar al màxim el treball dels defensors fins a trobar una posició de xut amb perill sobre la porteria.
  • Els talls: són els desplaçaments que fan els jugadors a fi de desmarcar¬-se del seu defensor. Van precedits per un canvi de direcció o una finta i poden realitzar-se per davant o pel darrere del defensor.
  • Els bloqueigs: en aquests, un jugador obstaculitza amb el seu cos a un defensor.


LA DEFENSA.
En un camp tan petit, la defensa té una gran importància, perquè prendre la pilota al contrari significa poder iniciar un contraatac amb moltes possibilitats d’aconseguir un gol. Malgrat que és l‘atac el que més motiva els qui practiquen aquest esport, estem segurs que t’interessarà saber defensar bé per poder atacar molts més cops.
Principis bàsics de la defensa: els jugadors han de flexionar les cames lleugerament, moure’s pel camp sense creuar-les i guardar una distància de seguretat amb el seu oponent per poder reaccionar més ràpid quan es desplaci i evitar ser superat.

  • Defensa al jugador que porta la pilota: el defensor ha de situar-se en línia entre l’atacant i la porteria per evitar un xut directe. Intentarà prendre la pilota a l’oponent quan estigui convençut que ho aconseguirà. La zona del camp on s’està jugant la pilota s’anomena costat fort.
  • Defensa al jugador que no porta la pilota: és molt important veure alhora el jugador i la pilota. Per aconseguir-ho el defensor se situa en el camp de manera que formi un triangle entre ell, el jugador marcat i la pilota. La zona del camp on no s’està jugant la pilota s’anomena costat d’ajut.
Sistemes defensius: els equips es poden organitzar de les maneres següents per defensar-se dels atacs de l’adversari:
  • Defensa individual: en aquesta defensa, cada defensor s’ocupa d’un sol adversari. Els equips que s’inicien en el futbol sala l’han d’emprar, ja que és la millor manera d’aprendre a defensar.
  • Defensa en zona: a cada jugador se li assigna una zona del camp en què marca qualsevol jugador que s‘hi mogui. Pot ser una zona a prop de l’àrea de porteria pròpia, a partir de mig camp o en el camp de l’equip contrari.
  • Defensa mixta o alternativa: és una defensa que combina les defenses individual i en zona. En altres esports d’equip s’anomena defensa mixta. Els jugadors més avançats es marquen en defensa individual i els altres en defensa en zona.

Les regles i normes bàsiques.
Faltes personals: donar una puntada de peu o agredir un adversari, fer-li la traveta, agafar-lo, empentar-lo, entrar amb els peus per davant, tocar la pilota amb la mà o amb el braç, que el porter surti de l’àrea per intervenir en alguna jugada o per lluitar per la pilota, són accions considerades faltes i es castiguen amb un tir lliure en el lloc de la sanció.
Faltes tècniques: que el porter trigui més de 5 segons en posar en joc la pilota, o que efectuï un servei fins més enllà del camp propi, retar¬dar més de 5 segons un tir lliure, de porteria o de penal, passar dos cops la pilota al porter en una mateixa jugada, etc.
Faltes disciplinàries: infringir les regles del joc, discutir les decisions arbitrals, dirigir-se a un àrbitre o a qualsevol membre de la taula o del públic per protestar, acusar un jugador de conducta indisciplinada.
Penal: totes les faltes tècniques realitzades dins de l’àrea. Es sancionen amb un tir lliure des de la línia de 6 metres.
Doble penal: a partir de la cinquena falta d’equip en una mateixa part, es realitza un tir lliure des de 10 m.
Desqualificació: serà castigat d’aquesta manera el jugador que cometi 5 faltes tècniques o personals.





_____________________________________________________________________________

TEMA 4: MALABARS


El malabarisme és una activitat que, en el seu sentit més estricte, consisteix a llençar, atrapar i tornar a llençar objectes de manera continuada. En general, com més gran és el nombre d'objectes utilitzats, més necessaris són l'habilitat i l'entrenament per dur a terme el malabarisme. Tanmateix, normalment se li dóna una definició més global que inclou totes les manipulacions d'un o més objectes que demanen entrenament i habilitat.


Historia dels malabars

Sembla que el malabarisme o els jocs malabars vénen del nom de la regió de Malabar, al sud de l'Índia. Els habitants de la regió eren hàbils amb les mans i en el llançament i arreplegament d'objectes. La paraula jocs malabars arriba al català a través del portugués.


Tipus de malabars

És el joc malabar que més es reconeix com a malabarisme. Consisteix a llançar una sèrie d'objectes a l'aire i anar-los empomant a mesura que van caient. Els objectes que s'agafen es tornen a tirar immediatament, així que s'aconsegueix un efecte de continuació, una regularitat en els moviments. Molts malabaristes combinen l'ús de les mans amb el d'altres parts del cos.
Els objectes que es poden utilitzar per aquest tipus de malabarisme són:
  • Pilotes: de diferents materials i mesures, farcides o buides, amb més o menys pes, són l'objecte més comú per a iniciar-se en els malabars


  • Maces: Són estructures cilíndriques més amples d'un costat que de l'altre, amb la qual cosa pesen més per un costat. Les maces es fan girar en l'aire i tornen a la mà pel mànec. També hi ha maces amb foc o torxes.

  • Ars: són cercles buits pel mig.


  • Devil sticks: el malabarista aguanta dos pals de la mateixa mida, un en cada mà. Amb aquests pals fa moure un altre pal més llarg, que llança i fa rodar sobre els altres dos.



 Construcció de pilotes Malabars




 Videos pilotes malabars





 _______________________________________________________________________________

TEMA 5:  BMX


El BMX també anomenat:
       - bicicròs
       - Ciclisme acrobàtic


Origen del BMX


-El BMX es va originar a Califòrnia al començament dels anys 70.
 Quan els joves intentaven imitar els campions de motocros amb les seves bicicletes.
 -Aprofitar els skateparks .


Característiques de les bicicletes de BMX


- Les bicicletes són de mida més petita que les normals, cosa que permet major acceleració i control.
- Els quadres solen estar fabricats  d’alumini o fibra de carbó.
- La mida del plat canvia depenent la modalitat.
-  Opcional, superfícies a grindar
- El rotor és usat  per poder donar voltes al manillar sense problemes.  



Modalitats BMX:

Carrera o Rice:
Es realitza en un circuit de 400m.
Surten 8 corredors cada un pel carrer que li han assignat després de caure la tanca.
Sol passen a la següent ronda els 4 primers classificats fins a formar una màniga final.

FreeStyle (ESTIL LLIURE):

        Dirt jump: 


Flatland: 


Vert:

Street: 
EQUIPACIÓ I PROTECCIONS



Que farem?

 Material: Xadall del cole i guans
_______________________________________________________________________________


TEMA 5: HOCKEY SALA


UNA MICA D’HISTÒRIA

L'hoquei és un dels esports més antics que es coneixen; hi ha documents que daten aquest joc des de la civilització egípcia, 2000 anys a.C., així com també es coneix que moltes civilitzacions l'han practicat al llarg de la història.

A l’any 1852, un anglès anomenat Harrow introdueix les primeres regles del joc, i posteriorment, a l’any 1907 s’estableixen la majoria de regles, moltes de les quals encara es fan servir actualment. Des de l’any 1908 és esport olímpic, però l’any 1924 va ésser exclòs de les olimpíades per no existir una Federació Internacional d’aquest esport. El mateix any es va organitzar la Federació Internacional d’hoquei.

De l’hoquei gespa han derivat diferents esports com l’hoquei gel, hoquei patins o l’hoquei sala que s’han anat allunyant i desenvolupant independentment de l’esport inicial.

Degut a les limitacions que tenim al centre, les sessions faran referència a l’hoquei sala que és l’esport que més s’assembla a l’original, ja que utilitza el mateix tipus de estic i pilota i la seva reglamentació és una adaptació de l’esport original a un espai més petit.



 EL TERRENY DE JOC


El terreny de joc és rectangular i pot ser de 36 a 44 metres de llarg, limitat per les línies de banda i 18 a 22 metres d’amplada, limitat per les línies de fons.

Totes les línies formen part del terreny de joc:

 Línia de mig camp : que separa dos terrenys de joc, un per cada equip, i des don s'inicia el joc amb un 'bully" (sacada neutral), o es comença el joc després d'un gol.

Línia de 9m: semicircular, al voltant de cada porteria; limita el lloc des don es pot tirar a porteria i on tenen lloc jugades com el “penal corner” o el “penal stroke”.

Línia de 7m: curta, situada a 7 metres del mig de la porteria; assenyala el lloc per executar el “penal stroke", la qual serà una de les jugades en la que es permetrà aixecar la pilota de terra realitzant un "scoop".

Línia de banda i de fons : que delimita el perímetre del terreny de joc; qualsevol pilota que surti del terreny ha de retornar realitzant, l'equip beneficiat, un "push" o " colpeix arrossegat' des del lloc per on ha sortit la pilota.
L'ESTIC

És un pal de fusta o fibre molt resistent d’aproximadament 92 cm de llargada en forma corba que té una de les cares plana, amb la que es juga la pilota, això fa que la tècnica per controlar la bola sigui molt difícil.



L'estic és un instrument de joc perillós, per tant, en hoquei gespa, els jugadors tenen limitat el seu moviment i, en presència d'altres jugadors no poden aixecar-lo més amunt de l'alçada de l'espatlla. En el cas de l'hoquei sala, que practicarem al centre, no estarà permès aixecar-lo per sobre de l’alçada del genoll en cap cas.


 LA BOLA

Semblant a una pilota de tennis però molt dura, pot ser de cautxú o de plàstic. Igual que l'estic, per ser molt dura, és molt perillosa, per tant no es permetrà aixecar-la de l'alçada dels genolls.
ELS ÀRBITRES

Hi han dos àrbitres que controlen mig camp i una de les bandes cadascun. En tornejos internacionals o de molta importància (campionats del món, olimpíades) hi han dos jutges que es fan càrrec de redactar les actes del partit, controlar el temps, etc...



ELS JUGADORS

En el cas de l'hoquei sala juguen 5 jugadors més el porter i els canvis són il·limitats. Cadascun dels jugadors de camp porta un estic amb el que han de jugar la pilota, i pot portar proteccions a les cames (turmelleres). Els porters han d'anar equipats amb unes proteccions en tot el cos, poden així aturar la bola amb qualsevol part del cos, però no poden retenir-la; també tenen un estic amb el que poden jugar la bola.



REGLAMENT del hockey

Existeixen tot un seguit de jugades específiques que cal esmentar:

a. El "Bully" (Sacada neutral): És la jugada més característica de l'hoquei. Es
realitza entre dos jugadors que deuen creuar les corbes dels seus estics 3 cops
per sobre de la pilota. Aquesta jugada es realitza al començar cada part o
pròrroga i quan es produeix falta simultània d’ambdós equips; també es pot
realitzar en cas d’aturada anòmala del joc o en cas de dubte dels àrbitres.



b. El "Penal corner": Es produeix quan es comet una falta no intencionada i/o que no perjudiqui directament l'assoliment d'un gol dintre de l’àrea de porteria (tocar la bola amb el peu, aixecar massa I’estic, obstrucció, etc), o un defensor intencionadament treu la pilota per la línia de fons.


Els jugadors defensors abans d'iniciar la jugada han d'estar col·locats darrera de la línia de fons a l'altre cantó del pal més pròxim al jugador que posarà en servei el penal corner i els atacant s’han d’estar col·locats; un darrera de la línia de fons i els altres 4 darrera de l’àrea de 9 metres.

El jugador atacant, situat en el punt de penal corner, farà un push a la línia d’àrea on un altre jugador atura la pilota i llença a porteria o li passa a un altre jugador per que llenci o la jugui. Els defensors no poden sortir de la línia de fons fins que la pilota es posi en joc.El push el realitzarem des del final de l’àrea de porteria situat a 6 m de la mateixa.


c. El "Penal stroke": Es produeix quan l'equip en defensa comet una falta greu dintre de l’àrea o de forma intencionada contra un jugador (agafar, travar amb l’estic, etc). Aquesta falta s'executa mitjançant un push o un scoop des de la línia de 7m.


d. El "Cop franc": Quan es comet una falta fora de les àrees de porteria, s'assenyala un cop franc des del lloc on s'ha comes la falta; en hoquei gespa la pilota es posa en moviment mitjançant un cop, en hoquei sala farem un push o colpeix arrossegat.-.


ACCIONS O TÈCNIQUES DE JOC

El jugador ha d'utilitzar únicament la cara plana de |’estic per tocar la pilota; només el porter pot tocar-la amb tot el cos, perd no pot retenir-la.

Les tècniques bàsiques de manipulació del I’estic són:

√ Com agafar l'estic: la tècnica correcta d'agafar l'estic és per dalt amb la mà esquerra i per sota amb la mà dreta, quedant l’estic a la dreta del jugador amb un angle al voltant de 65 graus respecte al terra.

√ PARADA: és la forma d'aturar la pilota amb l'estic, pot ésser frontal, de drive, o de revés.


√ CONDUCCIONS: acompanyar la bola mentre aquesta es mou. Es pot fer
per la banda dreta (conducció classica) i per la banda esquerra . SEMPRE AMB LA PART PLANA DE L’ESTIC.
coonducció classica




√ DRIBBLING (conducció hindu): colpejar alternativament la pilota per l'esquerra i per la dreta fent girar l’estic amb la mà esquerra i acompanyant-lo amb la dreta. Pot ésser estàtic o en moviment.


√ PUSH: és un llançament, tir o passada que es realitza sense colpejar la bola, si no acompanyant-la fins que surt de l’estic. Es pot fer de drive o de revés, estàtic o en moviment.


√ FLICK: és una tècnica molt semblant al push; mitjançant aquesta tècnica podem aixecar la pilota. En hoquei sala només la utilitzarem en cas de penal stroke.




√ TACKLE (entrada): és una tècnica defensiva per treure la bola al contrari venint des del darrere o des del costat; s'ha d'executar amb molta cura per que sigui efectiu i no perillós.


 FALTES MÉS COMUNS

- Obstrucció Es produeix quan un jugador sense bola s'interposa entre el contrari i la bola,
impedint que aquest últim la jugar.

- Peu Es produeix quan un jugador toca la pilota amb el peu. A nivell d'iniciació (cas
nostre) podem passar per alt aquesta falta si el jugador que la comet no ho fa
intencionadament i no en treu benefici de la falta comesa

- Estic Es produeix quan un jugador aixeca l'estic més amunt de l'alçada
permesa de forma perillosa, per la proximitat d'un contrari; o en
cas de colpejar a un contrari amb l'estic; o jugar la bola amb la
cara còncava de la pala; o fer servir l'estic per agafar, travar
al contrari o colpejar l'estic del contrari, etc.

- Bola alta No serà permès aixecar la bola per sobre de l'alçada del turmell excepte en el cas de penal stroke

- Agafar al contrari  No es permet agafar el contrari ni amb la mà ni amb l’estic, ni travar la carrera del contrari amb l'estic, etc.

- Llançar fora pel fons En el cas de llençar la pilota fora del terreny per la banda de fons en acció defensiva, intencionadament, des de dintre de l’àrea, es comet una falta sancionada amb un penalty corner

_______________________________________________________________________________
TEMA 6: EL VOLEI




La història del voleibol
Aquest esport va néixer el 1895 gràcies a un professor d’Educació Física dels EEUU, William G. Morgan. 

Coneixedor del bàsquet, inventà un joc diferent, sense contacte físic i amb poc risc de lesions. Les primeres regles del voleibol daten de 1896. Es va estendre ràpidament per l’Amèrica del Nord, el Canadà i les Filipines i, el 1908, arribà al Japó ; més endavant, als països de l’Extrem Orient i, després, als de l’Europa de l’Est. A l’Europa Occidental arribà gràcies a les tropes americanes de la 1ª Guerra Mundial. El 1949 van començar els primers campionats mundials, El 1952 s’introduí la modalitat femenina. Adquirí categoria olímpica l’any 1964 ( Jocs Olímpics de Tokio ), i encara la conserva avui dia.
A Espanya, el voleibol va començar a practicar-se a les platges de Catalunya el 1920. Però no va ser fins al 1960 quan es fundà la Federació Espanyola de Voleibol.
On es juga el voleibol?
El terreny de joc de voleibol  és un rectangle de 18 x 9 metres, amb una xarxa al centre situada a 2,43 m. per als homes i a 2,24 m. per a les dones.

Aspectes importants del reglament
  • Un partit de voleibol es juga entre dos equips fins que un dels dos guanya tres sets. No hi ha límit de temps. L’objectiu de les jugades és fer botar la pilota en el camp contrari.
  • Cada equip el componen 12 jugadors, dels quals només poden jugar 6 alhora. Poden fer-se fins a 6 canvis en un mateix set. Els jugadors, en funció de la posició que ocupen al camp, realitzen una missió específica.
  • Puntuació:
  1. si un equip està en possessió del servei i la pilota toca el camp contrari o l’adversari no la pot tornar, aconsegueix un punt. Si no té el servei i guanya el punt també puntua.
  2. l’equip que aconsegueix 25 punts guanya el set.


  • Sancions:
  1. l’equip té un màxim de tres tocs de pilota per enviar-la al camp contrari. El toc del bloqueig no compta.
  2. cap jugador no pot tocar dues vegades seguides la pilota, excepte si és després del bloqueig.
  3. està prohibit tocar qualsevol part de la xarxa.
  4. no es pot sobrepassar l’espai del camp contrari amb cap part del cos, excepte amb les mans quan es realitza el bloqueig.
  5. es pot tocar la pilota amb qualsevol part del cos sempre que sigui per evitar que toqui terra. No es pot fer per enviar la pilota a l’altre camp.
  6. si la pilota, després de tocar-la el receptor, surt fora dels límits del camp i no toca terra, encara pot ser jugada
  7. el servei es pot fer des de qualsevol part de la línia de fons i té 5 segons per posar la pilota en joc.

La tècnica del voleibol
El voleibol és un dels esports més espectaculars. Destaca per la velocitat dels moviments i la seva tècnica peculiar, diferent de la d’altres esports que també necessiten habilitat en el maneig de la pilota.
Les normes reglamentàries d’aquest esport obliguen el jugador a picar la pilota sense possibilitat d’agafar-la. Això pot resultar complicat al principi, fins que el jugador s’acostuma a col•locar les seves extremitats superiors en la posició més idònia per colpejar la pilota. Les accions tècniques més importants són les següents:
La passada: és l’element tècnic fonamental per poder jugar en equip. L’execució tècnica correcta de les passades en el voleibol té una gran importància en el desenvolupament dels partits. Una recepció d’avantbraços defectuosa impossibilita crear una jugada d’atac. Igualment, després d’un toc de dits defectuós és molt difícil fer una rematada. Repassem els gestos tècnics:
  • Passada d’avantbraç : és el toc de recepció que practiquen els defenses habitualment, després del servei o rematada de l’equip contrari. S’usa perquè la potència i la trajectòria que porta la pilota fa difícil practicar la passada de dits. Per dirigir la passada cap al col•locador, els braços han de contactar amb la pilota a la part plana dels avantbraços, a prop dels canells, mentre mantenim les mans juntes, l’una sobre de l’altra. Has d’evitar rebre la pilota amb els canells. El cos es troba semi-flexionat i quan impulses la pilota realitza una extensió complerta.


  • Passada de dits : és la passada de col•locació, segon toc de l’equip, i la realitza el col•locador. El contacte amb la pilota ha de fer-se amb els caps dels dits i amb els braços flexionats. Després s’estiren i dirigeixen la passada cap al rematador. Ho has de tocar la pilota flexionant els canells ni estirant els braços del tot. Aquesta passada es pot realitzar dirigint-la endavant, enrere o bé efectuant una passada lateral. També es pot realitzar en suspensió, mentre el jugador és en l’aire després de saltar.


  • Bloqueig : és la defensa de la rematada. Un, dos o tres jugadors es desplacen ràpidament cap a on va la pilota i salten verticalment, l’un al costat de l’altre, amb els braços estirats just en moment de produir-se la rematada. Amb aquesta acció els defenses intenten rebutjar la pilota amb les mans i fer que boti en camp contrari. Sovint el rematador dirigeix expressament la pilota contra les mans dels bloquejadors de manera que el rebuig surti del terreny de joc. Aquesta acció s’anomena bloqueig fora. Els altres companys d’equip han de cobrir les zones on previsiblement pot arribar la pilota si el bloqueig falla. Hi ha dos tipus de bloqueig, l’actiu i el passiu. En el primer els braços passen per sobre la xarxa per aconseguir el punt ; el segon és emprat pels jugadors més baixos, que estiren els braços enlaire i prou.


  • Servei: és el cop amb què es posa en joc la pilota. En els serveis es colpeja la pilota amb el palmell de la mà. Si ho fas amb el puny o amb el canell no sempre podràs dirigir la pilota cap a on vols. Hi han diferents formes de fer el servei:
    1. Servei  baix: és el primer que s’aprèn. És molt fàcil de realitzar i per aquest motiu la seva principal característica és la seguretat,  no és gaire potent. Agafem la pilota amb una mà i sense  deixar-la anar la colpegem amb l’altra.


_______________________________________________________________________________




Subscriure's a: Missatges (Atom)