Comenceu una etapa nova:
l'ESO. Lo desconegut pot portar a què hi hagi un neguit al no saber amb què em
trobaré. No us preocupeu, que amb ganes i sobretot esforç i constància, el
repte estarà assolit. Ànims!
La programació del curs està repartida en
tres avaluacions. Com ja bé sabeu, l'Educació Física té dues hores: Dimarts
12:20h i Dijous 8h.
Els continguts que
treballarem durant tot el primer curs són: l'escalfament, la
resistència, la flexibilitat, el bàsquet, la natació, l’expressió corporal, els
esports de raqueta.
Aquí teniu el vostre
blog on trobareu la teoria d’educació física
de 1r. d'ESO.
Som-hi tu pots!!!!!
_______________________________________________________________________________
TEMA 1: L’ESCALFAMENT
Definició d’escalfament
Objectius de l’escalfament
L’escalfament pretén assolir dos objectius fonamentals:
1. Millorar el rendiment de l’activitat que s’està a punt de realitzar.
Els exercicis d’escalfament ajuden a obtenir millors resultats en la pràctica esportiva fonamental. Per posar-ne un exemple: seria impossible que Carl Lewis, campió olímpic en diverses ocasions, afrontes una carrera de velocitat immediatament després d’aixecar-se del llit; o que Alberto Contador, campió de ciclisme, intentes guanyar una cursa contra rellotge sense haver preparat el seu organisme durant una bona estona.
Els exercicis d’escalfament ajuden a obtenir millors resultats en la pràctica esportiva fonamental. Per posar-ne un exemple: seria impossible que Carl Lewis, campió olímpic en diverses ocasions, afrontes una carrera de velocitat immediatament després d’aixecar-se del llit; o que Alberto Contador, campió de ciclisme, intentes guanyar una cursa contra rellotge sense haver preparat el seu organisme durant una bona estona.
2. Disminuir el risc de sofrir una lesió.
Tots hem sentit que, de vegades, alguns esportistes pateixen lesions mentre realitzen una activitat esportiva. Si, a més, la musculatura de la persona està freda, les possibilitats de lesió són molt més elevades.
Un escalfament adequat farà disminuir la possibilitat de sofrir una lesió, ja que provoca un augment de la temperatura que facilita el moviment muscular.
Normes a seguir per realitzar un escalfament correcte
Quan practiquis el teu escalfament has de tenir en compte les consideracions següents:
• L’escalfament ha de ser suau i progressiu. No ha de ser intens per¬què no provoqui fatiga. D’aquesta manera complirà l’objectiu d’ajudar a realitzar en millors condicions l’exercici que s’ha de fer després i no el perjudicarà amb un cansament excessiu.
• La duració de l’escalfament és molt personal. Alguns esportistes es¬calfen només 6 o 7 minuts, mentre que d’altres ho fan durant més d’una hora.
• Durant l’escalfament s’ha d’intentar mobilitzar la major part dels grups musculars i de les articulacions de l’organisme.
• En acabar l’escalfament no s’ha de deixar que passi gaire temps abans de començar l’exercici, per tal d’evitar que es produeixi un refredament del cos.
• Com què es tracta d’una preparació, han de fer-se exercicis que ja es coneguin, perquè l’escalfament no representi una dificultat afegida.
Parts de l’escalfament.
En l’escalfament podem distingir una part general i una d’específica.
A la part general es realitzen exercicis que són comuns a tots els escalfaments, independentment de l’activitat que hàgim de realitzar després.
S’han de realitzar, primerament, exercicis en desplaçament, en els quals es mobilitza majoritàriament tot el cos, i després, exercicis localitzats, en els quals n’actua només una part (cames, braços...). En aquest darrer grup hem de destacar els exercicis d’estirament, de gran utilitat en la prevenció de lesions.
A la part específica cal practicar accions similars a les que s’han de realitzar en l’esport concret. Així, el corredor de velocitat realitzarà esprints curts, el jugador de bàsquet efectuarà llançaments a cistella, i el tennista esmerçarà una estona a efectuar serveis, volees i cops de fons o de revés.
Estiraments reactius.
_______________________________________________________________________________
Estiraments reactius.
_______________________________________________________________________________
TEMA 2: LA RESISTÈNCIA
Igual que l’esquiador de fons, molts altres esportistes afronten esforços de llarga durada. El corredor de marató, que ha de suportar un dur esforç, de 42,195 km; l’excursionista, que avança durant dies per aconseguir arri¬bar al cim... Observant aquests exemples és fàcil pensar que, d’alguna manera, hi ha una qualitat que els permet aguantar tantes hores d’esforç. Aquesta qualitat és la resistència.
Podem definir la resistència com una capacitat física que té la persona i que li permet suportar i aguan¬tar un esforç físic durant el major temps possible.
Però fixa’t que hi ha un determinat tipus d’esforç, físic que, tot i no ser gaire llarg, quan apareix el cansament hi ha dificultats per continuar-¬lo i, fins i tot, ha d’interrompre’s. Per exemple, un jugador de bàsquet només ha de jugar 20 minuts a cada part, però tanmateix, quan falten pocs minuts per al final del temps reglamentari comença a fallar les passades, els llançaments i no s’aplica en defensa: la falta de resistèn¬cia li fa passar un mal moment.
Per tant, podem afirmar que la resistència és també la qualitat físi¬ca que ens permet realitzar un treball físic determinat (jugar a futbol, bàsquet, handbol, etc.) mantenint el grau d’eficàcia i qualitat.
Qui treballa la resistència?
Aquesta qualitat la treballen tant els esportistes, que la necessiten per a realitzar els seus esports respectius, com aquelles persones a qui agra¬da practicar exercici físic per a mantenir-se en forma.
La resistència és la base dels esportistes que practiquen esports de fons. Aquests en són alguns exemples:
• ciclistes de fons en carretera
• corredors de marató
• nedadors de fons
També l’han de treballar tots aquells esportistes que vulguin «aguantar» bé l’esforç durant tot el partit, sense que el seu joc es vegi perjudicat: jugadors de futbol, waterpolo, bàsquet, etc.
Classificació de la resistència
Per comprendre com es classifica aquesta qualitat has de saber que la clau és l’arribada de l’oxigen als nostres músculs.
El nostre cos utilitza oxigen per realitzar les seves funcions. Sense ell, la vida no és possible. De la mateixa manera, és fonamental en la realització de l’exercici físic. Depenent de les característiques d’aquest, l’oxigen que el nostre organisme té la capacitat d’assimilar pot ser suficient o no. Això ens porta a diferenciar dos tipus de resistència:
1. La resistència aeròbica
Un esforç de resistència és aeròbic quan l’oxigen que arriba als músculs que treballen és suficient per a realitzar l’exercici. Per tant, com molt bé pots imaginar, haurà de ser un esforç, d’intensitat moderada. Un exemple podria ser anar amb bicicleta.
Un esforç de resistència és aeròbic quan l’oxigen que arriba als músculs que treballen és suficient per a realitzar l’exercici. Per tant, com molt bé pots imaginar, haurà de ser un esforç, d’intensitat moderada. Un exemple podria ser anar amb bicicleta.
2. La resistència anaeròbica
Suposem que començo a pedalar més ràpid. Aleshores els meus músculs necessitaran més oxigen i, per tant, començaré a enviar-hi més sang. Però si l’exercici és molt intens, l’oxigen que arriba és insuficient i vaig caient de mica en mica en l’esgotament.
Suposem que començo a pedalar més ràpid. Aleshores els meus músculs necessitaran més oxigen i, per tant, començaré a enviar-hi més sang. Però si l’exercici és molt intens, l’oxigen que arriba és insuficient i vaig caient de mica en mica en l’esgotament.
Aquests exercicis físics realitzats amb dèficit o, fins i tot, amb una falta total d’oxigen s’anomenen de resistència anaeròbica. Són esforços molt intensos i que, atesa la falta d’oxigen, són de curta durada.
.jpg)
Si vols controlar el teu esforç, has d’aprendre a comptar-te les pulsacions. És fàcil!
Pots trobar-te el pols a qualsevol arteria del teu cos que sigui superficial i el podràs notar posant-hi a sobre la punta dels dits.
No utilitzis, però, el dit polze, perquè podries confondre les pulsacions de l’artèria amb les del mateix dit!
Les artèries que mes s’utilitzen per prendre el pols són:
• artèria caròtide, situada al costat del coll.
• artèria radial, situada al canell, una mica més avall del naixement del dit polze.
Has de comptar les pulsacions per minut. Però per evitar que en aquest minut hi hagi alteracions en el càlcul, pots comptar-les en:
• 30 seg. i multiplicar després per 2
• 15 seg. i multiplicar després per 4
• 10 seg. i multiplicar després per 6
• 6 seg. i multiplicar després per 10
Com influeix la resistència en el teu organisme?
Si fessis regularment un treball de resistència (com, per exemple, anar a nedar 3 dies a la setmana durant tot un curs), podries augmentar molt la teva «capacitat de resistència».
Però a què es deu aquesta millora? Per què ara aconsegueixes ne¬dar més metres i, a més, et canses molt menys? Doncs perquè en el teu cos s’han produït una sèrie de canvis.
Aquests en són alguns:
• Un augment del nombre de glòbuls rojos de la sang, que són els encarregats de transportar l’oxigen.
• Augment de la grandària del cor. d’una banda, augmenta la capacitat interna i, de l’altra, augmenta el gruix de les seves parets.
• Augment de la xarxa de capil•lars de l’aparell circulatori.
• Augment de la capacitat respiratòria.
En definitiva, el sistema cardiorespiratori es fa més resistent.
Fixa’t bé en aquest exemple: el Marc i el Sergi corren pel parc. Van un al costat de l’altre mantenint el mateix ritme de cursa. Quan fa mitja hora que corren, s’aturen un moment i es prenen el pols. El Marc pre¬senta una intensitat de 140 pulsacions per minut; el Sergi té una intensitat de 172 pulsacions per minut. D’aquí pots deduir que, tot i portar el mateix ritme de cursa, el Marc anava molt més descansat que el Sergi, la qual cosa prova que el Marc té molta més resistència per¬què té un aparell cardiorespiratori més entrenat.
Com pots millorar la resistència?
Per saber com millorar-la has de tenir en compte les consideracions següents:
1. Tipus d’exercici que cal realitzar: qualsevol que t’agradi i que et permeti treballar bona part de la musculatura del teu cos. Aquí tens alguns exemples:
• anar amb bicicleta
• practicar natació
• córrer (També s’anomena en termes esportius «cursa continua» o, popularment, «fúting»)
• patinar
• caminar (excursionisme, muntanyisme...)
• practicar esports (futbol, bàsquet, hoquei, rugby, waterpolo, etc.)
• fer gimnàstica (circuits o exercicis acompanyats de música, aeròbic).
2. Intensitat: moderada, sense provocar gaire cansament.
3. Durada: per millorar la resistència has de fer esforços de llarga durada, superiors a 20 minuts i fins a 2 hores.
_______________________________________________________________________________
TEMA 3: LA Flexiblitat
Definició: Qualitat física que ens permet realitzar moviments de gran amplitud amb
alguna part del nostre cos.
De què depèn la Flexibilitat?
De dos factors:
• La capacitat d'estirament de la musculatura.
• La capacitat de moviment de l'articulació.
Tipus de Flexibilitat
Flexibilitat Estàtica: La practiquem adoptant una posició d'estirament i la mantenim
sense cap moviment.
Flexibilitat Dinàmica: La practiquem quan fem l'exercici en moviment. Han de ser
moviments amples, extensos i relaxats.
Factors condicionals de la flexiblitat
L'edat, el sexe, temperatura i relaxació.
L'edat, el sexe, temperatura i relaxació.
_______________________________________________________________________________
TEMA 4: EL BÀSQUET
El pista de bàsquet
El bàsquet es practica en un camp rectangular de 28 x 15 m. de mitjana. Es divideix en dues meitats amb les característiques i zones interiors següents:
La història del bàsquet
Va ser inventat l’any 1891 per Jones Naismith.
Aquest personatge era un sacerdot de nacionalitat canadenca dedicat a l’ensenyament als EEUU. Era professor de cultura física de la Training School de Springfield (Massachusetts). Va idear el bàsquet cercant un esport que es pogués practicar a l'hivern en un local tancat.
El bàsquet es va conèixer a Europa gràcies als soldats americans que participaven a la Primera Guerra Mundial. Fou esport d’exhibició als Jocs Olímpics de Saint Louis, el 1904; i assolí categoria olímpica el 1936, als Jocs de Berlín.
A Catalunya es va començar a practicar el 1922. L’escolapi Eusebi Milan el va aprendre a Cuba i el va ensenyar als seus alumnes del col•legi Sant Antoni de Barcelona. El 1922 es va jugar el primer partit entre l'Europa i el Laietà, que acaba amb victòria del primer per 8 a 2.
La tècnica del bàsquet
Botar, passar i llançar. Aquestes són les tres accions fonamentals que un jugador de bàsquet ha de dominar.
EL BOT. Per desplaçar-se pel camp quan tenen la pilota, els jugadors l’han d’anar fent botar acompanyant-la amb la mà.
Existeixen moltes maneres d’executar aquesta acció. D'entre totes les possibilitats de bot destaquem aquestes dues:
• Bot alt, anomenat també d’avançada, que s’utilitza per córrer molt ràpid i avançar cap a la cistella de l’equip contrari.
• Bot baix o de protecció, que serveix per protegir la pilota quan els defensors s’acosten perillosament per apoderar-se’n.
LA PASSADA. És la tècnica que utilitzen els jugadors per moure la pi¬lota per tot el camp sense necessitat de fer-la botar. Sempre es fa entre dos jugadors.
Hi ha diferents tipus de passada:
Passada de pit. Com ho indica el seu nom, la pilota surt impulsada des del pit amb les dues mans en direcció al ju¬gador que l’ha de rebre.
Passada picada. Es fa com d’anterior però amb un bot intermedi.
Passada per sobre el cap. Les mans se situen per sobre el cap per passar la pilota.
Convé saber que hi ha una acció tècnica directament re¬lacionada amb la passada que s’anomena assistència. Es produeix quan un jugador rep una excel·lent passada d’un company de manera que queda en una posició immillorable per encistellar.
EL LLANÇAMENT (o TIR). És l’acció tècnica mitjançant la qual un jugador llança la pilota amb la intenció d’encistellar-la. Hi ha diverses maneres de tirar. En destaquem les següents:
El llançament fonamental. és el primer que s’aprèn. El jugador agafa la pilota amb les dues mans, però només la impul¬sa amb una.
El llançament lliure. és el llançament que es practica després d’una falta personal. Es realitza sense oposició.
L’esmaixada. és la manera més espectacular d’encistellar.
La tàctica del bàsquet
Totes les estratègies que els jugadors practiquen tenen com a objectiu comú guanyar el partit. El conjunt de totes aquestes accions constitueix el que coneixem com a tàctica.
En el bàsquet, els jugadors s’especialitzen en diferents posicions d’acord amb la seva alçaria i la seva habilitat tècnica.
• El base: és el jugador més hàbil en el bot i la passada. Acosta la pi¬lota fins a la zona contraria i inicia les jugades d’atac. Acostuma a ser també un bon llançador.
• Els alers: tenen bona tècnica i encert en el llançament exterior, i també dominen el bot per poder penetrar fins a la cistella. Acostumen a intercanviar passades amb els pivots.
• L’escorta: és un jugador amb les característiques d’un aler, però que també sap manejar la pilota com el base. L’escorta ajuda el base i juga prop seu.
• Els pivots: són els jugador de major alçaria de l’equip. Es responsabilitzen d’agafar els rebots quan la pilota no ha entrat a la ciste¬lla. Han de ser bons tiradors de prop, hàbils i ràpids en els moviments de peus, i bons passadors per moure la pilota quan no poden tirar a cistella.
Com es juga?
Durada: Un partit de bàsquet es compon de quatre temps de 10 minuts de durada cadascun, amb un descans de 10 minuts entre el segon i tercer quart.
Si el partit finalitza amb un empat entre els dos equips, ha de jugar-se una pròrroga de cinc minuts. I així successivament, fins que un dels dos equips guanyi el partit.
Els jugadors: Un equip de bàsquet està format per 12 jugadors, pel cap alt. Per tant, són 7 els jugadors que poden ser a la banqueta. Els altres 5 formaran el «cinc» inicial.
L’entrenador pot canviar els jugadors tantes vegades com vulgui.
La pilota: És esfèrica i fabricada amb cuir, goma o material sintètic. La cambra ha de ser de goma.
La pilota ha de pesar entre 600 i 650 g. i la seva circumferència ha de mesurar entre 75 i 78 cm.
Puntuació: Cada cop que s’encistella la pilota s’anoten dos punts en el marcador. Si el llançament s’ha fet des de més enllà de la línia de 6,25 m., són tres els punts anotats. Els llançaments lliures només valen un punt.
Inici del partit: Entren a la pista cinc jugadors de cada equip. Un de cada equip es col·loca dins de la circumferència central, a la part corresponent al seu camp. Els altres jugadors han de ser fora de la circumferència. L’àrbitre llança la pilota enlaire des del centre de la circumferència, i els dos jugadors salten verticalment per intentar desviar-la, sense agafar-la, cap a algun company d’equip.
Arbitres: Tres àrbitres s’encarreguen de dirigir el partit.
La taula: Controla totes les incidències del partit (temps de joc, faltes, canvis...)
Aspectes importants del reglament
El jugador que té la pilota ha d’evitar cometre les faltes següents:
• Passos: Es produeixen quan el jugador aixeca de terra el peu de pivot abans de fer botar la pilota o de passar-la. Només pot aixecar-lo per saltar i quan ho fa, ha de passar la pilota o llançar-la abans de tornar a tocar a terra.
• Dobles: la pilota no es pot fer botar amb les dues mans alhora. Tampoc no es pot fer botar per sobre de la cintura. Quan un jugador para de fer botar la pilota, pot passar-la o llançar-la, però no pot fer-la botar una altra vegada.
• Camp enrere: Quan s’està en camp contrari i es té la pilota, no po¬den efectuar-se passades cap al camp propi; tampoc no es pot retrocedir-hi ni trepitjar la línia central del camp.
Partit Final ACB. R. Madrid Vs F.C Barcelona
_______________________________________________________________________________
TEMA 5: L'EXPRESSiÓ CORPORAL
Les
persones som éssers sensibles. Per mitjà dels sentits percebem un munt de
sensacions que ens provoquen diferents reaccions: tristesa, sorpresa,
admiració, alegria, etc. Per expressar-les, plorem, cridem, gesticulem, saltem
o ballem. Aquestes expressions sovint són in voluntàries. Però de vegades el
cos es fa servir conscientment com mitjà d’expressió.
Per fer-ho, es poden utilitzar algunes tècniques concretes com el mim, que
serveix per comunicar o expressar actituds i sentiments molt diversos sense
paraules.
QUÈ ÉS?
Sovint, per expressar els nostres pensaments, desitjos
o sentiments, utilitzem les paraules. Però, a més, del llenguatge parlat o
escrit, disposem d’un altre mitjà per comunicar-nos amb la gent que ens envolta
i per manifestar el que sentim.
Aquest mitjà es el nostre cos. Si estem tristos, plorem; si alguna cosa ens
omple de satisfacció, somriem o riem; si, de sobte, algú ens fa un regal
inesperat, saltem d’alegria o comencem a ballar. Totes aquestes manifestacions
dels nostres sentiments les fem utilitzant diversos moviments del nostre cos.
L’expressió
corporal és, com el seu nom indica, una manera de manifestar els pensaments
i els sentiments amb el cos. Per treballar aquesta forma de comunicació,
existeixen una sèrie de tècniques que ens permeten comunicar allò que volem dir
fent servir diferents gestos que poden acompanyar, o no, les paraules que
pronunciem. La tàctica de les diferents tècniques d’expressió ens ajuda a
manifestar tot allò que volem comunicar als altres.
L’objectiu de l’expressió corporal es desenvolupar la
ment i el cos per poder respondre davant d’estímuls procedents de l’exterior.
Aquest objectiu es pot assolir amb el desenvolupament de la capacitat de concentració
i de simulació.
COM ES POT CLASSIFICAR?
LA POSTURA
La
postura del cos està relacionada amb el llenguatge parlat i amb l’estat físic i
psíquic de la persona ( una persona que camina amb el cap cot, per exemple està
preocupada o trista). Per explicar-nos més fàcilment, fem servir els gestos
dels braços i de les mans, i la posició del cos.
L’EDUCACIÓ CORPORAL
El
cos humà es capaç de dur a terme una gran varietat de moviments, però per
fer-los, hem de tenir en compte:
- - Les possibilitats de moviment que té el nostre cos
- - L’espai que ens envolta
- - El temps o el ritme (més lent o més ràpid) dels nostres
moviments
- - Les relacions que podem establir entre el cos, l’espai i el
temps
LA
DRAMATITZACIÓ
Es la unió de l’expressió corporal i de les tematiques
teatrals. Els exemples més característics són:
El mim: utilitza
el gest com a mitjà d’expressió i fa servir únicament el canal visual per a la comunicació
amb els altres.
La dança: permet
el desenvolupament de l’expressió corporal i del ritme amb un suport musical.
Les danses populars són una bona manera de començar a practicar-la, ja que els
moviments són sencills i fàcils d’apendre.
QUI LA
UTILITZA?
L’expressió corporal l’utilitzen totes aquelles
persones que volen transmetre un missatge. Moltes vegades ho fan sense
necessitat de conèixer cap tècnica concreta.
Però hi ha homes i
dones que, per la professió o activitats que desenvolupen, necessiten dominar
diverses tècniques d’expressió corporal.
Algunes d’aquestes persones són:
- - Els
professors
- - Els
actors
- - Els
pallassos
- - Els
ballarins
- - Els
mims
- - Els
presentadors de televisió
COM ES PRACTICA?
LA POSTURA
EXERCICIS
- Caminant per una línea recta, intenta combinar passos curts i
llargs.
- Mantenint l’equilibri sobre una cama, mou els braços en les
direccions indicades pel professor professora.
L’EXPRESSIÓ CORPORAL
EXERCICIS
- El mirall: dos companys han de fer una sèrie de moviments que
un dels dos s’inventa i que l’altre l’ha de repetir com si fos el seu mirall.
- Un alumne fa veure que és una massa de fang sense forma, i el
seu company o companya l’ha de modelar amb l’objectiu de crear alguna cosa.
- Imitar la manera de caminar de:
- Un gegant - un
goril·la
- Un nan - una
senyora refinada
- Una serp - un
senyor gras
EL MIM
EXERCICIS
- Alfabet manual: has de crear les lletres de l’abecedari amb
les mans.
- Expressió facial: expressa les sensacions següents amb la
cara:
- Tristesa
- Alegria
- Por
- Seguretat
- Preocupació
- Dubte
LA DANSA
EXERCICIS
Practica la dansa següent:
Els nans nous, ball popular de la Patum de Berga.
Els nans nous, ball popular de la Patum de Berga.
_____________________________________________________________________________
TEMA 6: El TENNIS
El Tennis és un esport d'oposició on l'espai de joc queda dividit per una xarxa i no es pot compartir. No hi ha invasió de l'espai contrari.
És un joc d'implement, ja que no ens relacionem directament amb la pilota, ho fem a través d'un objecte que serveix per a colpejar-la, que és la raqueta. Es pot jugar a diferents tipus de superfície sempre que la pilota pugui fer un bot regular.
És un joc d'implement, ja que no ens relacionem directament amb la pilota, ho fem a través d'un objecte que serveix per a colpejar-la, que és la raqueta. Es pot jugar a diferents tipus de superfície sempre que la pilota pugui fer un bot regular.
Una mica de historia
El tennis és un esport de pilota en què s'enfronten dos jugadors o dues parelles de jugadors, que es desenvolupa en una pista rectangular dividida transversalment per una xarxa, consisteix en colpejar la pilota amb una raqueta per fer-la passar per damunt de la xarxa de manera que l'adversari no la pugui tornar.
El tennis modern es va originar al Regne Unit a finals del segle XIX. Després de la seva creació el tennis es va fer popular entre les classes altes dels països angloparlants, estenent-se per tot el món al segle XX. Va estar present als primers Jocs Olímpics moderns el 1896 a Atenes, sent esport olímpic fins a París 1924. Després d'haver estat esport de demostració en les edicions de 1968 i 1984 va tornar a assolir la categoria d'esport olímpic a Seül 1988.
La pista
La puntuació
Un partit de tennis està format per sets, el guanyador del partit serà qui aconsegueixi un nombre predeterminat de sets. Cada set està integrat per jocs. A cada joc hi ha un servidor, que es va alternant. Aquests jocs estan formats alhora per punts.
El primer a guanyar quatre punts amb una diferència mínima de dos punts respecte al seu oponent és el guanyador del joc. Si es donés el cas en què cap dels jugadors o parelles tingui un avantatge de dos punts en arribar a quatre, guanyar el joc el primer que aconsegueixi una diferència de dos punts. El recompte dels punts es fa d'una manera peculiar: quan un jugador guanya el seu primer punt, el resultat momentani és de 15, quan guanya dos punts, 30 i quan guanyar tres punts, 40. Si els dos jugadors estan empatats a 40, es diu que hi ha deuce o iguals. El primer jugador o parella que guanyi un punt després del deuce, aconsegueix un avantatge, si també guanya el següent punt, aconsegueix el joc. Si no aconseguís el següent punt, tornaria a haver deuce fins a aconseguir una diferència de dos punts.
El jugador que guanya sis jocs, amb una diferència de dos, aconsegueix la victòria al set. Si es dóna que un jugador arriba al sisè joc, però amb una diferència d'un punt (6-5) s'haurà de continuar fins a aconseguir una diferència de dos. Si el reglament del torneig així ho estableix, en arribar al 6-6 es jugarà un tie-break, on el resultat del set es juga mitjançant punts fins que algú arriba a set, amb diferència de dos. Si s'arriba al setè punt, però sense diferència de dos (7-6), s'haurà de continuar jugant fins que un dels jugadors aconsegueixi una diferència de dos punts. El guanyador del tie-break també aconsegueix el set.
Els cops tecnics
El cop de dreta o drive és el que realitzem quan la pilota ens ve pel costat hàbil del nostre cos. Si som dretans, ho farem per la dreta i si som esquerrans, per l'esquerra.
El cop de revés és el que realitzem quan la pilota ens ve pel costat no hàbil del nostre cos. Si som dretans, ho farem per l'esquerra i si som esquerrans, per la dreta.
El cop de volea pot ser de drive o de revés. La volea es caracteritza per colpejar a la pilota abans de que aquesta boti. Normalment la realitzarem a prop de la xarxa i demana una gran velocitat de reacció.
Un *smash (rematada) en tennis és un cop que és realitzat sobre el cap amb un moviment similar al servei. Generalment es pot copejar amb gran força de manera relativament segura i és sovint un tir definitori. La majoria són realitzats prop de la xarxa o a meitat de la pista abans del piqui de la pilota. Sol ser la resposta a un globus realitzat per l'oponent que no va tenir la suficient altura. També pot realitzar-se des de la *linea de base després del piqui, encara que és menys definitori.
Partit de tenis (Rafa Nadal):
Bé, però a part del tennis més conegut, també hi ha modalitats d'aquest esport que compleixen bona part de les característiques que hem dit abans.
Padel
Fronton
Mini tenis
El cop de dreta o drive és el que realitzem quan la pilota ens ve pel costat hàbil del nostre cos. Si som dretans, ho farem per la dreta i si som esquerrans, per l'esquerra.
El cop de revés és el que realitzem quan la pilota ens ve pel costat no hàbil del nostre cos. Si som dretans, ho farem per l'esquerra i si som esquerrans, per la dreta.
Un *smash (rematada) en tennis és un cop que és realitzat sobre el cap amb un moviment similar al servei. Generalment es pot copejar amb gran força de manera relativament segura i és sovint un tir definitori. La majoria són realitzats prop de la xarxa o a meitat de la pista abans del piqui de la pilota. Sol ser la resposta a un globus realitzat per l'oponent que no va tenir la suficient altura. També pot realitzar-se des de la *linea de base després del piqui, encara que és menys definitori.
Partit de tenis (Rafa Nadal):
Bé, però a part del tennis més conegut, també hi ha modalitats d'aquest esport que compleixen bona part de les característiques que hem dit abans.
Padel
Fronton
Mini tenis
Beach Tennis
Tenis cadira de rodes
| JOcs tradicionals | |
