3er ESO T

La programació del curs està repartida en tres avaluacions. Com ja bé sabeu, l'Educació Física té dues hores: una que es realitza a pati i l'altre que es realitza a la piscina. Els continguts que treballarem durant tot el segon curs són: la resistència, la flexiblitat, l'handbol, l'expressió corporal: aerobic, l'atletisme i els esports de raqueta. 

Aquí teniu els apunts de teoria de 3er. d'ESO. Som-hi!!!!!

___________________________________________________

TEMA 1: LA RESISTÈNCIA

Te’n recordes?

Podem definir la resistència com una capacitat física que té la persona i que li permet suportar i aguan­tar un esforç físic durant el major temps possible.

Per comprendre com es classifica aquesta qualitat has de saber que la clau és l’arribada de l’oxigen als nostres músculs. Això ens porta a diferenciar dos tipus de resistència:

1. La resistència aeròbica:

Un esforç de resistència és aeròbic quan l’oxigen que arriba als músculs que treballen és suficient per a realitzar l’exercici. Per tant, com molt bé pots imaginar, haurà de ser un esforç, d’intensitat moderada. Un exemple podria ser anar amb bicicleta.

2. La resistència anaeròbica:

Suposem que començo a pedalar més ràpid. Aleshores els meus músculs necessitaran més oxigen i, per tant, començaré a enviar-hi més sang. Però si l’exercici és molt intens, l’oxigen que arriba és insuficient i vaig caient de mica en mica en l’esgotament.

Aquests exercicis físics realitzats amb dè­ficit o, fins i tot, amb una falta total d’oxigen s’anomenen de resistència anaeròbica. Són esforços molt intensos i que, atesa la fal­ta d’oxigen, són de curta durada.

La resistència i els aparells cardiovascular i respiratori

Aquesta qualitat física es basa en la capacitat del cos per enviar oxigen i nutrients cap a la musculatura. Per aconseguir-ho és necessari el funcionament de dos aparells claus:

1. L’aparell respiratori. Assegura al nostre organisme l’aportació d’oxigen i també fa possible l’eliminació del CO2 resultant de la combustió. Quan practiquem exercici, els nostres músculs respiratoris treballen a fons per garantir aquesta funció.

2. L’aparell cardiovascular. Format, d’una banda, pel cor, la missió del qual consisteix a bombejar sang amb prou pressió per subministrar-la a tot l’organisme. Això s’aconsegueix mitjançant una xarxa d’artèries i venes que es reparteixen per tot el nostre cos i que formen l’aparell circulatori.

Imaginem una persona que, per practicar exercici, comença a córrer suaument. La seva musculatura, fonamentalment les cames, està treballant molt més que abans, quan només caminava. Per realitzar aquest nou treball necessita molt més oxigen, que ha de ser proporcionat ràpidament. Com reaccionarà l’organisme davant d’aquesta nova exigència? És aquí quan la meravellosa biomàquina humana comença a funcionar!

•    Els pulmons inspiraran i espiraran més ràpid (increment de la freqüència respiratòria) i més profundament (augment de l’amplitud respiratòria) a fi de captar més aire i aconseguir més oxigen.

•    El cor augmentarà el nombre de batecs per enviar més sang (incre­ment de la freqüència cardíaca).

•   Aquests batecs seran més potents a fi d’impulsar la sang amb més pres­sió (augment de la força de contracció).

La sang circula per les artèries amb més celeritat i aconsegueix obrir nombrosos capil·lars sanguinis per poder arribar a tot el múscul (augment de la irrigació sanguínia). En el múscul alliberarà l’oxigen i els nutrients i recollirà el gas de rebuig (CO2) per expulsar-lo fora de l’organisme.

Coneguem millor el circuit que realitza l’oxigen:

1. L’O2 penetra a l’organisme dissolt en l’aire que arriba als pulmons a tra­vés de la boca i les fosses nasals.

2. En els alvèols pulmonars, es traspassa l’O2 als petits capil·lars sanguinis.

3. L’O2 incorporat a la circulació sanguínia es dirigeix devers el cor per les venes pulmonars i entra a l’aurícula esquerra.

4. Passa de l’aurícula esquerra al ventricle esquerra a través de la vàlvula mitral. El ventricle, quan està ple, realitza una contracció forta (sístole) i la sang surt propulsada per l’artèria aorta.

5. La sang circula per la xarxa arterial que avarca tot el nostre cos, però sobretot els llocs que més treballen. En el cas de la persona que corre, la sang arribarà fins als capil·lars sanguinis de la musculatura de les cames.

6. En els capil·lars sanguinis de les fibres musculars s’allibera l’O2 i es recull el CO2 per eliminar-lo. Fixa-t’hi:

- si l’O2 arriba en quantitat suficient a les fibres musculars, la persona realitzarà un esforç aeròbic.

- si va augmentant el ritme de la cursa i, malgrat que el cor i els pulmons treballin a ple rendiment, l’oxigen que arriba a les fibres musculars és insuficient per cobrir les seves necessitats, la persona realitzarà un esforç anaeròbic.

7. Quan la sang retorna al cor, transporta per les venes el CO2. Tota la xarxa venosa de l’organisme conflueix a les venes caves, que buiden la sang dins de l’aurícula dreta del cor.

8. De l’aurícula dreta passa per la vàlvula tricúspide devers el ventricle dret. Aquest, quan està ple, es contrau amb força i impulsa la sang per les artèries pulmonars cap al dos pulmons per a la seva oxigenació.

9. De nou en els capil·lars sanguinis del alvèols allibera el CO2 i es capta l’O2, i recomença així el procés.

Has de tenir en compte que al músculs arriben, a més de l'O2, els nutrients necessaris per a la contracció muscular. Aquests nutrients són recollits per l’aparell circulatori a l’intestí i són transportats per la sang fins a les fibres musculars. En el cas d’exercicis llargs, per exemple, una marató o una carrera ciclista, els nutrients seran la clau per poder suportar l’esforç.

DE LA RESISTENCIA AERÓBICA A LA RESISTENCIA ANAERÒBICA:

Segurament et deus haver preguntat quin canvi es produeix entre un esforç aeròbic i un d’anaeròbic, on acaba l’un i comença l’altre.

Per començar, has de saber que el pas de l’aeròbica a l’anaeròbica és diferent en cada persona. Actualment els preparadors i els metges esportius empren mètodes molt sofisticats per calcular aquest canvi. Conèixer on es produeix és molt útil per programar l’entrenament. Generalment, el moment a partir del qual hom comença a treballar anaeròbicament és situat en una zona entre el 70% i el 85% de la freqüència cardíaca màxima. Aquesta zona l’anomenem zona de canvi.

La freqüència cardíaca màxima (FCM) pot calcular­-se d’una manera senzilla aplicant una regla general: 220 - edat de la persona= FCM. Per exemple, en una persona de 15 anys, la FCM se situaria en 220-15= 205 pulsacions per minut.

Així doncs, la ZONA DE CANVI= 70/80 % (220 - edat).

Quan vulguis entrenar la resistència aeròbica has d’assegurar-te que durant l’esforç, les pulsacions no superin la zona de canvi. Si la teva freqüència cardíaca es troba just en aquesta zona de canvi, has de saber que al teu organisme li comença a faltar oxigen i que, per tant, estàs iniciant un treball anaeròbic. Per contra, si vols treballar la resistència anaeròbica, has de realitzar un esforç intens, de manera que les pulsacions superin la zona de canvi.

Com entrenar la resistència?

Tot seguit t’exposem els principals sistemes d’entrenament. De fet ens ser­viran per entrenar altres qualitats físiques, però els incloem en el tema de la resistència perquè potser és on els pots entendre millor.

Els sistemes d’entrenament:

 Observa la taula següent:

Sistemes continus	sistema continu harmònic
	sistema continu variable
Sistemes fraccionats	sistema intervàlic
	sistema de repeticions

1. Sistemes continus:

Consisteixen a realitzar un esforç físic de manera continuada, sense interrupció ni pauses. Per exemple, nedar 1000 metres, córrer 30 minuts, prac­ticar una hora d’aeròbic, anar 2 hores amb bicicleta, etc. Aquest treball continuat es pot fer de dues maneres:

    - Sistema continu harmònic:  es treballa sempre a la mateixa intensitat. Si reflectim en una gràfica la freqüència cardíaca del nedador que recorre aquests 1.000 metres, veurem que realitza la major part del treball en una fase estable, és a dir, a la mateixa freqüència cardíaca.

 - Sistema continu variable: l’esforç es realitza variant la intensitat. La fre­qüència cardíaca del nedador reflectirà les alteracions en el ritme de tre­ball.

2. Sistemes fraccionats:

Es tracta de dividir o fragmentar l’esforç en diverses parts separades per un interval anomenat pausa de recuperació. Per exemple, nedar tres vegades deu minuts, fent un descans de quatre minuts cada vegada.

Aquest sistema permet treballar a una intensitat més alta ja que el temps que dura l’esforç és més curt, i també permet descansar en les pau­ses de recuperació. Segons com sigui aquesta pausa podem diferenciar entre:

 - Sistema intervàlic: es fracciona l’esforç mitjançant pauses de recuperació incompletes. L’esportista ha d’iniciar l’esforç següent sense haver-se recuperat del tot.

  - Sistema de repeticions: també es fracciona l’esforç en parts petites de treball, però la diferència és que la pausa de recuperació permet que l’esportista tingui un descans complet.

Els mètodes d’entrenament:

A més dels sistemes, cal conèixer les diferents maneres de treballar la re­sistència, és a dir, els mètodes d’entrenament:

· Cursa continua. Emprada principalment en atletisme, però també en gairebé tots els esports. Actualment s’ha popularitzat molt la seva pràc­tica i rep el nom anglosaxó de jòguing (popularment, fúting). Consisteix a córrer d’una manera continuada, còmoda i relaxada a fi d’economitzar l’esforç. El ritme respiratori ha de ser regular i convé anar-se prenent el pols per controlar la intensitat de la cursa. S’usa per millorar la resistència aeròbica.

· Circuit natural. Consisteix a realitzar un circuit d’uns quants quilòmetres corrent o caminant i aturar-se de tant en tant a fer diferents exercicis. Aquestes aturades s’anomenen estacions i estan convenientment senyalitzades amb les explicacions dels exercicis i el nombre de repeticions que se n’ha de fer. Els circuits naturals estan instal·lats en parcs, boscos i altres espais naturals perquè les persones gaudeixin el seu lleure. És un recorregut que permet entrenar-se sol, amb els amics o amb la família.

· Fartlek. Mètode d’origen suec consistent a córrer distàncies diferents a ritmes diferents. D’aquesta manera l’esportista es veu obligat a mo­dificar la intensitat de l’esforç i de la gambada. En el fartlek s’aprofiten les variants del relleu del terreny (baixades, pujades, escales, pendents, etc.). S’usa per millorar els dos tipus de resistència.

· Aeròbic. Mètode d’entrenament de la resistència aeròbica (d’on li ve el nom) que també ajuda a millorar la flexibilitat, la força i la coordi­nació. Consisteix a realitzar exercicis gimnàstics de forma continuada i sempre al ritme de la música disco-pop.

· Interval-training. Es basa en l’aplicació del sistema intervàlic. S’alterna, doncs, un temps de treball amb una pausa de recuperació incompleta.

· Circuit training. Es tracta de realitzar un circuit format per 10 o 12 exercicis gimnàstics. Cada exercici ha de realitzar-se un nombre determinat de vegades o bé durant un temps determinat. En acabat, la pau­sa de recuperació s’aprofita per situar-se en l’exercici següent. Es po­den fer 2 o 4 voltes a tot el circuit, depenent del grau d’entrenament i de la dificultat dels exercicis.

· Cursa en costes. Com el seu nom indica, es tracta de realitzar el tre­ball de cursa remuntant un pendent. Aquest mètode, a més de millo­rar les resistències aeròbica i anaeròbica, ajuda també a millorar l’impuls de les extremitats inferiors.

· Repeticions i sèries. És l’aplicació del sistema de repeticions en la seva expressió màxima.

Com evoluciona la resistència?

Durant la infància, el nivell de resistència creix paral·lel al desenvolupament de la persona.

EDAT: És a partir dels 12 anys quan aquesta qualitat millora ostensiblement i arriba al seu màxim exponent entre els 20 i els 25 anys. En persones entrenades, pot assolir-se entre els 25 i els 30 anys. Recorda, doncs, que ara estàs en una edat crucial per millorar l’activitat dels teus aparells cardio­vascular i respiratori. Si entrenes convenientment, el nivell màxim assolit el pots mantenir fins els 35 o 36 anys; n’és una bona prova el fet que molts rècords del món de proves de resistència han estat aconseguits per esportistes de més de 30 anys d’edat.

Pel que respecta a les diferències entre sexes, cal dir que les noies te­nen nivells lleugerament inferiors als nois per raó que aquests tenen, en general, major concentració de massa muscular.

_______________________________________________________________________________

TEMA 2: La Flexiblitat

Definim la flexibilitat com "la capacitat d’extensió màxima d’un moviment en una articulació determinada".

En l’àmbit de l’educació física, s’associa el terme flexibilitat amb una gran mobilitat articular. Altres vegades s’assimila a la laxitud muscular i lligamentosa. També s’utilitza com a sinònim de to muscular bo o dolent o, fins i tot, de forma incorrecta, d’elasticitat. Per acabar, podem associar-lo amb  una harmonia i una coordinació gestuals, conceptes que s’ajusten a la concepció d’activitats o esports com la gimnàstica artística o la rítmica.

Conceptes

Elasticitat  :  es la qualitat que permet retornar la musculatura estirada a la seva posició d’origen.

Flexibilitat: Capacitat d’extensió en una articulació determinada màxima d’un moviment.

Estirament :Acció d’estirar la musculatura.

En aquest concepte hi ha una sèrie de factors que el diferencien de les altres qualitats físiques bàsiques. Tots aquests factors s’han de tenir en compte per entendre i acceptar el grau de flexibilitat , i sobretot per mantenir-lo (qualitat regressiva). 



Els factors condicionals de la flexiblitat

CLASSES DE LA FLEXIBILITAT

La classificació més general de la flexibilitat és la de Fleishman, que la classifica en :

a) flexibilitat estàtica o passiva: en relació amb el grau de flexibilitat assolit amb moviments lents i portats a terme amb ajut (persona o instrument)

b) flexibilitat dinàmica o activa: que es la implicada en la gran majoria de moviments i/o elements tecnicòpractics de qualsevol esport o activitat física que es practiqui.

PNF

El PNF es el segon sistema per millorar la flexibilitat, i s’aplica en tres fases:

1. estirtament: del grup muscular fins al límit , durant 10 – 30 segons.

2. contracció: del muscul a fi de generar tensió, durant uns 10 segons

3. Estirament : Nou estirament fins al límit articular, durant 10-15 segons

  
_______________________________________________________________________________

TEMA 3 : L’HANDBOL

On es juga a l’handbol?

L’handbol es juga en una pista de 40 x 20 m amb les característiques següents:

La història de l’handbol

Els seus orígens es remunten a final del segle passat. Però no va ser fins al 1919 quan Karl Schelenz, professor de l’Escola d’Educació Física i Esport de Berlín, va idear l’handbol en la seva forma actual.

A les primeres competicions participaven 11 jugadors per equip i la zona se situava a 11 m de la porteria. El joc va anar evolucionant fins que el 1925 va celebrar-se la primera competició internacional, entre Alemanya i Àustria. Amb el temps s’anà imposant l’handbol amb 7 ju¬gadors, que es practicava en recintes tancats a causa del fred dels països nòrdics. Va ser inclòs en el programa olímpic dels Jocs de 1936, però posteriorment en desaparegué. No va ser fins a l'Olimpíada de Munic, el 1972, que hi fou reintroduït.

A Espanya, les primeres competicions internacionals d’handbol no tingueren lloc fins al 1953. Cal destacar, com un dels clubs que més van fer per a la introducció d’aquest esport al nostre país, l’Handbol Granollers. El 1976, aquest club va guanyar la Recopa d’Europa, i es va con¬vertir, així, en el primer club espanyol que obtenia un títol europeu.

Com es juga a l’handbol?

Duració: l’handbol es juga en dues parts de 30 minuts, amb un descans de 10 minuts. En cas d’empat, quan les normes de la competició exigeixen un guanyador, es juguen dos períodes consecutius de 5 minuts cadascun, a manera de pròrroga.

- Els jugadors: un equip d’handbol està integrat per 12 jugadors, dels quals només 7 poden jugar alhora (6 de camp i 1 porter). Poden fer-se tots els canvis que l’entrenador consideri oportuns.

- La pilota: és esfèrica, amb coberta de cuir o material sintètic, i de co¬lor uniforme. El pes i la circumferència varien segons les categories.

- Puntuació: cada cop que la pilota traspassa totalment la línia de porteria s’aconsegueix un gol.

- Inici del partit: Se sorteja el servei inicial. Quan l’àrbitre toca el xiulet, l’equip té 3 segons per posar la pilota en joc. Inicialment, tots els juga¬dors han de ser a la seva meitat de camp.

- Els arbitres: el partit el dirigeixen dos arbitres. Un d’ells se situa al cen¬tre del camp i l’altre a la línia de porteria.

- La taula: controla totes les incidències del partit.

Les posicions dels jugadors

El repte de vèncer l’adversari obliga els jugadors a posar en pràctica to¬tes les seves habilitats tècniques sobre el terreny de joc. Però, a més, és necessària una estreta col•laboració entre tots els components de l’equip per aconseguir l’objectiu. Els jugadors ocupen posicions diferents d’acord amb les seves característiques físiques i tècniques. 

Cadascun d’aquests jugadors destaca per unes característiques especials:

• Els extrems destaquen per les seves penetracions per les bandes. Són jugadors ràpids i molt hàbils, acostumats a llançar a porteria des de posicions molt difícils. Per això els seus gols són fruit de la destresa, la intel•ligència, la col•locació i l’habilitat per enganyar el porter. Per contra, no els és fonamental la potència de llançament.

• El pivot juga en el centre de l’atac, entre els defenses de l’equip contrari. És un jugador fort, que lluita cos a cos amb els adversaris. La seva major aportació a l’equip és atraure l’atenció dels defenses per afavorir els llançaments d’altres companys des de la línia de 6 m.

• Els laterals són els jugadors que llancen a porteria des de les distàn¬cies més allunyades. Destaquen per la potència de llançament.

• El central és el jugador que organitza l’atac de l’equip. És el director de l’«orquestra». Canalitza totes les accions d’atac i ha de saber passar i llançar. És el més polivalent de l’equip.

La defensa té com a objectiu evitar els gols de l’equip contrari. Pot organitzar-se de diferents maneres. Nosaltres aconsellem la defensa individual, en què a cada defensor se li assigna un atacant.

La tècnica

Atac:

- Posició de base:  cames lleugemanet flexionades i separades, el tronc inclinat cap endavant i els braços semiflexionats amb les mans preparades per agafar la pilota.

- Passada:  és la forma habitual d’intercanviar la pilota entre jugador i l’altre.

- repetició:  acció de rebre una passada en què el cos ha d’estar en posició de base observant la direcció de la pilota.

- bot: llançament de la pilota a terra sense perdre’n el control.

- llançament: acció d’impulsar la pilota cap a la porteria amb l’objectiu de fer gol.

Defensa:

- Posició de base: les cames han d’estar més flexionades que en l’atac, amb una cama més avançada que l’altra.

- Blocatge: acció que intenta interceptar el llançament de l’atacant.

La tactica

• Defensa individual: en aquesta defensa, cada defensor s’ocupa d’un sol adversari. Els equips que s’inicien en el futbol sala l’han d’emprar, ja que és la millor manera d’aprendre a defensar.
• Defensa en zona: a cada jugador se li assigna una zona del camp en què marca qualsevol jugador que s‘hi mogui. Pot ser una zona a prop de l’àrea de port

Les Sancions 

Sancions tècniques:

- Cop franc: llançament que fa un jugador per tornar a posar la pilota en joc quan l’equip contrari ja comés una falta.

-Llançament de set metres o penal: sanció tècnica màxima a un jugador defensor per haver evitat de manera antireglamentària una situació clara de gol.

- Passes: falta comesa per un jugador que camina o corre més de tres passos sense fer botar la pilota. Es sanciona amb un cop franc.

- Dobles: falta comesa per un jugador que camina o corre més de tres passos sense fer botar la pilota. Es pot fer 1cicle de 3 passos 1 bot i 3 passos mes. Es sanciona amb un cop franc.

- Servei de banda: llançament que fa un jugador quan la pilota ha sortit per la línia de banda.

Sancions disciplinaries

- amonestació: targeta groga a un jugador o jugadora després de d’actuar antireglamentari ament.

- exclusió: si el jugador continua tenint la mateixa actitud, l’àrbitre pot sancionar-lo amb una exclusió del joc durant dos minuts.

- desqualificació:  a la tercera exclusió d’un mateix jugador, l’àrbitre el sanciona amb una targeta vermella, llavors aquest jugador no pot tornar a jugar.

-expulsió: davant d’una acció antidisciplinària molt greu, l’àrbitre sancionarà el jugador amb targeta vermella directa i l’expulsió del jugador per tot el partit.

_______________________________________________________________________________

TEMA 4: L’aeròbic

- L’aeròbic és un esport que es realitza amb el so de la música.

- S'entrena la força, la flexiblitat, resistencia i la coordinació.

- Les primeres pràctiques d'aeròbic estan relacionades amb l'àmbit militar USA. L'any 1968, el doctor Kenneth H. Cooper va introduir un tipus exercici físic per entrenar el cor i els pulmons i va posar la primera pedra sobre el concepte d'aeròbic en els Estats Units.

Fins a principis dels anys noranta no es va convertir en la popular activitat que és avui dia.

Tipus d'aeròbic

Circuit-Aerobic

Bodystyling

Intervall-Aerobic

Aeroboxing

Steps

Aqua-aeròbic, aqua gym

Aerobic competició

Passos

Construccions Coreogràfiques

- Temps o tempo

- Pulsació (120 i 150ppm)

- Accent

Formacions

Estructures  cooreografiques

____________________________________________________________________________

TEMA 5: l’Atletisme

Els orígens de l’atletisme

Córrer més ràpid, saltar més alt, llançar més lluny..., aquests són els objectius de l’atletisme que l’home, des de temps immemorials, ha perseguit.

Per això, l’aparició de l’atletisme, com una manera de competir amb els altres, va lligada al mateix ori¬gen de la humanitat.

Les primeres competicions atlètiques reglades de què tenim coneixement es remunten al món clàssic, a Grècia i Roma. En aquell temps es realitzaven els anomenats Jocs Públics, que consistien fonamentalment en algunes curses a peu, altres amb carro, salts i llançaments. En tenim constància per les obres del grec Homer (s IX aC).

A Grècia van néixer els primers Jocs Olímpics, la base dels quals és l’atletisme i es van anar celebrant, amb algunes intermitències, fins al segle IV de la nostra era. Posteriorment van ser restablerts, concretament l’any 1896, a la ciutat d'Atenes, gràcies als esforços del baró Pierre de Coubertin. Una de les particularitats d’aquests nous Jocs Olímpics era que s’havien de celebrar cada vegada en una seu diferent.

A les competicions que integraven inicialment els Jocs Olímpics s’han anat incorporant a poc a poc altres disciplines esportives fins a configurar el que són en l’actualitat. I, de ben segur, seguiran evolucionant, ja que a cada Olimpíada ens trobem amb nous esports.

Paral·lelament als Jocs Olímpics es convoquen també altres tipus de competicions atlètiques a tots els nivells. Els exemples mes coneguts són els campionats del món o els europeus.

La pista d’atletisme

La pista d’atletisme és l’escenari principal on tenen lloc les grans competicions atlètiques. Està format per una pista ovalada de 400 m, que s’utilitza per fer les curses, i per diferents zones per poder fer els salts i llançaments.

Aspectes generals del reglament:

·    Sortides

-La sortida és nul·la si un corredor o corredora es posa en moviment abans de sentir el tret de sortida corresponent.

-L’alteta que fa dues sortides nul·les queda desqualificat.

·       Curses

-En les curses de 100, 200 i 400 mm els corredors han de mantenir el seu carrer durant tot el temps que dura la prova.

-En la prova de 800 m només ho han de fer durant els primers 100 m, i a la resta de curses el carrer és lliure.

-El tronc de corredors és la part del cos que marca l’ordre d’arribada.

-No es pot interferir la trajectòria d’un corredor quan n’avança un altre.

·       Tanques i obstacles.

-En totes dels curses atlètiques de tanques se n’han de passar deu.

-No hi ha penalització si l’atleta toca de forma involuntària la tanca i cau.

-Els obstacles es poden trepitjar.

·       Relleus

-El testimoni s’ha de lliurar de la mà del corredor a la mà de qui fa el relleu, dins de la zona en què té lloc el canvi.

-El rellevista podrà recórrer una distància de 10 m per augmentar la velocitat i rebre el testimoni en moviment.

-Si el testimoni cau a terra, l’equip queda desqualificat.

·      

      Els concursos

·       Salt de llargada i triple salt

-Es considera salt nul si el saltador trepitja la línia límit de la zona de la cursa. Cada saltador disposa de sis intents i només es té en compte el millor.

·       Salt d’alçada i de perxa

-Cada vegada que el saltador supera el llisto aquest es puja.

-L’atleta disposa de tres intents per superar-lo abans de quedar eliminat.

-L’altura que es té en compte és l’última que s’ha superat.

·       Llançaments

-L’objecte ha de caure dins de la zona assenyalada; en cas contrari, el llançament es considera nul.

-Els llançadors no poden sobrepassar la línia límit de la zona destinada per fer els moviment de desplaçament per donar l’impuls necessari al llançament.

-Cada llançador pot fer sis llançaments i es té en compte el millor.

Accions tècniques i tàctiques.


Curses

Les curses poden ser:

- de velocitat(100m,200m i 400m)
- de mig fons (800m i 1500m)
- de fons (3000m femení, 5000m i 10000m, i la marató)
- d’obstacles(100m, tanques femení, 11m tanques masculí, 400m tanques i 3000m obstacles), de relleus (4x100m i4x400m) 

     Tècnica de cursa:

L’atleta ha de tenir una tècnica de cursa correcta si vol aconseguir bons resultats, i aquesta ha de portar-se a terme de la manera següent: El moviment de les cames configura la gambada, que consta de dues fases:

-Primera fase: terrestre. En aquesta fase aconseguim impuls i acceleració

-Segona fase: aèria. Fase en la qual avancem.

Aquesta gambada pot ser més o menys gran, cosa que defineix el que s’anomena amplitud. També hem de tenir en compte que durant el mateix recorregut podem fer un nombre de passes més o ment gran, que rep el nom de freqüència. Cal dir que amplitud i freqüència són inversament proporcionals: com més amplitud, menys freqüència, i viceversa. En les curses de velocitat predomina una gran amplitud, mentre que en les curses de fons és característica una freqüència elevada.

Els braços fan un moviment contrari al de les cames per compensar i equilibrar.

El tronc ha d’estar lleugerament inclinat cap endavant i amb el cap recte.

    Tècnica de la prova de relleus:

En l’actualitat els relleus són l’única prova d’equip. Els quatre atletes que participen en la prova han de fer una part del recorregut i, al final de la seva cursa, donar el testimoni al següent corredor dins dels 20 m de la zona de canvi, lliurament que s’ha de fer de la mà dreta a l’esquerra o viceversa, però sempre creuant les mans. Per no perdre temps ni velocitat, l’atleta disposa d’una prezona de 10 m en la qual pot iniciar la cursa per rebre el testimoni en moviment; a partir d’aquest moviment ha d’evitar mirar enrere.

Els concursos

Els concursos es poden classificar en salts (llargada, alçada, triple salt i perxa) i llançaments (pes, disc, martell i javelina).

Ø  Salts.

Les diferents modalitats de salts disposen d’unes fases comunes, que són les següents:

-Cursa. És el recorregut que es fa fins a la zona de salt. La velocitat augmenta progressivament fins a arribar al màxim (excepte en el salt d’alçada).

-Batuda. És el moviment en què l’atleta es dóna impuls per poder enlairar-se. És la fase més important.

-Vol. És la fase aèria, en què el cos fa els moviments necessaris per superar el llistó (alçada i perxa) o per aconseguir una posició de caiguda correcta.

-Caiguda. És la darrera fase. Aquesta és més important en el salt de llargada i el triple salt que no pas en els altres, ja que s’hi intenta guanyar la màxima distància.

Ø  Llançaments.

Els llançaments també podem diferenciar les quatre fases següents:

-Agafada. Fase en què subjectem i preparem l’objecte per iniciar el desplaçament.

-Desplaçament. Conjunt de moviments que es duen a terme amb la intenció d’augmentar la velocitat del cos i del objecte.

-Llançament. Tècnica correcta de cada modalitat que pretén donar el màxim d’impuls a l’objecte llançat.

-Final. Fase posterior al llançament, en què l’atleta intenta reequilibrar-se i no sortir de la zona de llançament.


______________________________________________________________________________

 Esports de raqueta

EL BÀDMINTON

La història del bàdminton. 
És impossible determinar l’origen del bàdminton. Un joc semblant es practicava a la Xina fa més de 2000 anys i se suposa que el joc de lapilota indiana , de procedència inca, té un principi similar a aquest esport. Amb tot, podem afirmar amb exactitud que en el segle XVII existia a alguns llocs d’Europa un joc molt semblant a l’actual bàdminton i en donen fe moltes taules i nombrosos escrits de l’època.

Però és el joc de la poona el que probablement dóna origen al bàdminton modern. Es tracta d’un joc practicat a l’Índia i importat a Anglaterra gaire bé segur pels oficials anglesos. En una reunió d’oficials l’any 1873, amb un temps plujós, algú va proposar jugar amb raquetes de tennis en una sala del castell emprant com a objecte volador els taps de les ampolles de cava, en els quals van enganxar algunes plomes. El joc que va sorgir d’aquell succés va ser batejat amb el nom de Bàdminton.

Les primeres regles van ser publicades el 1877 i la primera associació creada, la Bàdminton Association of England, data de 1893. La International BàdmintonFederation ( IBF ) es va crear l’any 1934.

El bàdminton va ser esport d’exhibició als Jocs Olímpics de Seül i esport de competició als Jocs de Barcelona al 1992.

Aspectes generals. 
Sempre que sigui possible, és preferible jugar al bàdminton en un poliesportiu, gimnàs o sala coberta.

Les dimensions del camp són les següents:

La xarxa està situada a 1,55 metres.

La raqueta és l’estri més important. Ha de ser lleugera. El volant és l’objecte que colpegem amb la raqueta. Té unes plomes fixades a una base de suro o goma. Té un pes entre 5-10 grams i en una esmaixada pot arribar a una velocitat de 200 quilòmetres per hora.

Per agafar bé la raqueta hem de col·locar el mànec amb el cordatge perpendicular a terra. En aquesta posició s’agafa la raqueta tancant els dits de manera que el polze quedi entre l’índex i els  altres dits. És el que s’anomena presa bàsica o també de dreta, que ens servirà per a realitzar cops de dreta o pels drives.

Per fer la presa de revés cal girar el canell de manera que el dit polze quedi com a punt de recolzament a la part plana del mànec.

Com es juga. 
Es pot jugar en la modalitat individual, en la de dobles i en la de dobles mixtos.

Al principi del partit i quan la puntuació és par (2, 4, 6,...) el jugador serveix des de l’àrea dreta i en diagonal. Quan és imparell (1, 3, 5,...) el jugador serveix des de l’àrea esquerra també en diagonal. Serveix el jugador que ha guanyat el punt anterior. Als sets posteriors, començarà servint el jugador que ha guanyat l’últim set.

L’objectiu és aconseguir colpejar el volant amb la raqueta i fer-lo passar per damunt la xarxa cap al camp contrari de manera que l’adversari sigui incapaç de tornar-lo al nostre.

Puntuació: el partit es juga al millor de tres sets. En cas d’empat 1 – 1, és necessari jugar un tercer de desempat. Guanya el set el jugador que primer arribi a 21 punts. Si es produeix un empat a 20, guanyarà el primer que faci dos punts consecutius. Si s’arriba a 29 – 29, el set guanya el primer que arribi a 30. Al final de cada set es canvia de camp. Al tercer set, els jugadors també canvien de camp quan un d’ells arriba a 11 punts.

Una mica de reglament. 
L’ àrbitre assenyalarà falta:

- si el volant cau fora del camp.

- si el volant toca terra.

- si el volant toca sostre.

- si el volant queda enganxat a la xarxa o a la raqueta d’un jugador.

- si el volant toca a un jugador.

- si, durant el joc, un jugador toca la xarxa amb el cos o la raqueta.

- si un jugador envaeix el camp contrari per sobre o sota la xarxa.

- si el servei no es realitza correctament.

- si en el moment de fer el servei el servidor o el que rep són fora de l’àrea que els correspon.

- si el volant es colpejat dues vegades de manera consecutiva en el mateix camp.

Altres normes :

- les línies del camp es consideren part del terreny de joc.

- després d’haver efectuat el servei, el volant pot tocar la xarxa.

La tècnica. 
El  servei: en el bàdminton  el servei és una acció defensiva, però té una importància fonamental, ja que per poder marcar punts cal estar-ne en possessió del mateix.

El servei s’efectua en diagonal, mai dues vegades seguides des del mateix costat i el volant ha de caure a la zona assenyalada. 

Tipus:

- servei normal: curt o llarg

- servei de revés: curt o llarg

Condicions perquè un servei sigui correcte:

- en el moment del colpeix, el cap de la raqueta ha d’estar per sota de la mà i per sota del maluc.

- no es poden moure els peus.

- el cop ha de tenir un trajectòria ascendent i el moviment ha de ser continuat.

La posició de base: ens permetrà estar preparats per executar qualsevol cop, així com realitzar desplaçaments ràpids cap a qualsevol lloc del camp. Hem de tenir en compte que la situació de base dins el camp és en el centre, més o menys a 1 metre de la línia de servei curt i que després d’un moviment hem d’intentar tornar-hi. Des d’aquesta posició els moviments seran més controlats i ens desplaçarem amb és facilitat.

Els cops bàsics :

v  Clear: cop defensiu. És un cop alt que pretén allunyar l’adversari de la xarxa.

v  Cop pla (drive): cop de trajectòria horitzontal i llarga.

v  Deixada: cop per aconseguir que el volant caigui al costat de la xarxa.

v  Esmaixada: cop potent de trajectòria descendent que serveix per guanyar el punt.

v  Drop (deixada alta): cop de trajectòria descendent, just a la xarxa, però fet des del fons de la pista.

La tàctica. 
Atacar és fer davallar el volant en el camp contrari de manera que l’adversari es vegi obligat a colpejar-lo per sota la xarxa. Defensar és enviar el volant molt alt i al fons del camp contrari. El nostre objectiu serà enviar el volant al camp contrari amb trajectòria descendent i , si hem de colpejar-lo per sota la cintura, intentarem enviar-lo amb una deixada i sense elevar-lo massa per evitar que l’adversari ens ataqui. En casos excepcionals realitzarem un cop al fons de la pista per dificultar l’atac al màxim o cercar forats.

En el cas de dobles, en què les possibilitats tàctiques són més grans podem observar els següents  sistemes :

1.    Davant-darrera: un jugador es situa prop de la xarxa i l’altre al seu darrera. El jugador de darrera és potent, bon atacant i defensor i el jugador del davant és molt tècnic, ràpid i ha de tenir bon reflexos per tornar els volants amb trajectòries baixes i properes a la xarxa.

2.    Paral·lel: els dos jugadors se situen en la mateixa línia i cadascun cobreix la meitat del camp. És un sistema defensiu en què els jugadors es col·loquen al mig camp.

3.    Mixt : és una combinació dels dos anteriors. Es realitza jugant amb el sistema davant-darrera quan s’està atacant i el paral·lel quan es defensa. Els dos jugadors, en el transcurs del joc, es canvien de posició segons s’estigui atacant o defensant. Normalment és el jugador avançat el que marca la posició en el camp col·locant-se sempre al costat més allunyat del volant. El jugador del darrera es col·locarà sempre a l’altre costat.

Utilització dels cops en individuals i en dobles:

COP	INDIVIDUAL	DOBLES
Servei	llarg i alt. Per sorprendre variar-ho	curt i a prop de la xarxa
Clear	molt utilitzat. Fer-los ofensius i defensius	és difícil doncs la pista està ocupada
Deixades	s’alternen amb els globus	molt utilitzades.
Rematada	es fa per assegurar el punt	sempre que es pugui
Drive	quasi no s’utilitza. És bo per tornar una rematada	és el cop més utilitzat. Ha de ser ràpid i baix
Joc de xarxa	molt utilitzat. Serveix per fer més lent el joc i evitar l’atac	s’utilitza sovint, però no tant com en individuals
En general	jugar el volant a l’espera del millor moment. Saber esperar	atacar sempre. Colpejar amb una mínima preparació

El Tennis és un esport d'oposició on l'espai de joc queda dividit per una xarxa i no es pot compartir. No hi ha invasió de l'espai contrari.
És un joc d'implement, ja que no ens relacionem directament amb la pilota, ho fem a través d'un objecte que serveix per a colpejar-la, que és la raqueta. Es pot jugar a diferents tipus de superfície sempre que la pilota pugui fer un bot regular.

Una mica de historia:

El tennis és un esport de pilota en què s'enfronten dos jugadors o dues parelles de jugadors, que es desenvolupa en una pista rectangular dividida transversalment per una xarxa, consisteix en colpejar la pilota amb una raqueta per fer-la passar per damunt de la xarxa de manera que l'adversari no la pugui tornar.

El tennis modern es va originar al Regne Unit a finals del segle XIX. Després de la seva creació el tennis es va fer popular entre les classes altes dels països angloparlants, estenent-se per tot el món al segle XX. Va estar present als primers Jocs Olímpics moderns el 1896 a Atenes, sent esport olímpic fins a París 1924. Després d'haver estat esport de demostració en les edicions de 1968 i 1984 va tornar a assolir la categoria d'esport olímpic a Seül 1988.

La pista

La puntuació

Un partit de tennis està format per sets, el guanyador del partit serà qui aconsegueixi un nombre predeterminat de sets. Cada set està integrat per jocs. A cada joc hi ha un servidor, que es va alternant. Aquests jocs estan formats alhora per punts.

El primer a guanyar quatre punts amb una diferència mínima de dos punts respecte al seu oponent és el guanyador del joc. Si es donés el cas en què cap dels jugadors o parelles tingui un avantatge de dos punts en arribar a quatre, guanyar el joc el primer que aconsegueixi una diferència de dos punts. El recompte dels punts es fa d'una manera peculiar: quan un jugador guanya el seu primer punt, el resultat momentani és de 15, quan guanya dos punts, 30 i quan guanyar tres punts, 40. Si els dos jugadors estan empatats a 40, es diu que hi ha deuce o iguals. El primer jugador o parella que guanyi un punt després del deuce, aconsegueix un avantatge, si també guanya el següent punt, aconsegueix el joc. Si no aconseguís el següent punt, tornaria a haver deuce fins a aconseguir una diferència de dos punts.

El jugador que guanya sis jocs, amb una diferència de dos, aconsegueix la victòria al set. Si es dóna que un jugador arriba al sisè joc, però amb una diferència d'un punt (6-5) s'haurà de continuar fins a aconseguir una diferència de dos. Si el reglament del torneig així ho estableix, en arribar al 6-6 es jugarà un tie-break, on el resultat del set es juga mitjançant punts fins que algú arriba a set, amb diferència de dos. Si s'arriba al setè punt, però sense diferència de dos (7-6), s'haurà de continuar jugant fins que un dels jugadors aconsegueixi una diferència de dos punts. El guanyador del tie-break també aconsegueix el set. 

Els cops tecnics


El cop de dreta o drive és el que realitzem quan la pilota ens ve pel costat hàbil del nostre cos. Si som dretans, ho farem per la dreta i si som esquerrans, per l'esquerra.

El cop de revés és el que realitzem quan la pilota ens ve pel costat no hàbil del nostre cos. Si som dretans, ho farem per l'esquerra i si som esquerrans, per la dreta.

El cop de volea pot ser de drive o de revés. La volea es caracteritza per colpejar a la pilota abans de que aquesta boti. Normalment la realitzarem a prop de la xarxa i demana una gran velocitat de reacció.

Un *smash (rematada) en tennis és un cop que és realitzat sobre el cap amb un moviment similar al servei. Generalment es pot copejar amb gran força de manera relativament segura i és sovint un tir definitori. La majoria són realitzats prop de la xarxa o a meitat de la pista abans del piqui de la pilota. Sol ser la resposta a un globus realitzat per l'oponent que no va tenir la suficient altura. També pot realitzar-se des de la *linea de base després del piqui, encara que és menys definitori.

Partit de tenis (Rafa Nadal):

Tenis Taula

Apunts tenis taula